Les imatges de Serie Barcelona podrien definirse com a càpsules de temps circulant en órbites distants però perceptibles. Totes elles són escenes concretes, tenen la voluntat de fer de la imatge un objecte i giren entorn a un tema en principi secundari com l’aire o la llum. Exemples del que l’artista enten per “tableaux” són l’expressió d’estats determintats. Barcelona i el seu extrarradi serveix aquesta vegada d’escenari a l’artista per mostrar la qualitat d’uns espais urbans “sense qualitats”, espais transitoris com els de l’encreuament de carrers. Llocs on ha passat alguna cosa o on passarà i on assaja un subtil joc entre realitat, ficció i verosimilitut.

Considerant el lloc com l’emplaçament que es crea l’home en el món per afirmar la seva existència, Jean-Marc Bustamante defineix un lloc familiar que a la vegada és desconegut, en certa manera enigmàtic, retallant-lo de l’entorn al qual pertany. Els marges de l’obra (i, per analogia, els límits del nostre camp de visió) s’evidencien a través de marcs, delineacions i contorns pronunciats. Exemples de la recerca de l’artista de la capacitat per l’experiència que encara podria viure’s en la inmediatesa, sense enfoc conceptual ni més comentari i que podem entendre més que com a memòria o testimoni, com a qüestió en elles mateixes.