Els ocells cantaven malgrat feia fred (2019), 24 minuts i 37 segons de parpellejos oblics que mostra les seves costures erràtiques, derives entre vessants que s’esvaeixen abans que el dia desperti i les ombres desapareguin. Peça audiovisual teixida entre el dolor, la rosada i la tendresa, que intenta recuperar les veus anònimes d’un poble de Catalunya, La Joncosa del Montmell, on una cosa tan esmunyedissa com l’oli era i és l’estructura de l’economia domèstica.

Veus fetes fallida per les esquerdes de la vida i el temps, ens murmuren nítidament els records que somnien d’una època que no deixa de bufar en l’espatlla, veus dels únics supervivents de la Guerra Civil, petits relats que no formen part de la gran història, ni tan sols de la història dels vençuts. En els marges, eventualment recollint sobres, restes, amb la idea que el que defineix les condicions de la història mai és el temps i la situació tal com els descriu el discurs dominant. Ro Caminal instal·la gairebé fins al límit imatges nocturnes d’un olivar que no deixen de contenir la promesa d’un paisatge que s’obre, la utopia del per-venir, del que se suporta pel que s’espera. La història dels que no van emigrar, dels que van ennegrir els seus ulls de tant mirar al sol. D’aquells que l’únic deliri que van conèixer va ser el de la pols, de la intensitat dels seus cossos corbats en un viatge al centre de la por, entre esclats que no deixaven d’anunciar l’ocàs del seu naixement i, així i tot, no els hi va devorar el silenci.

Endinsant-se en un terreny que creiem conèixer en profunditat però on no deixen d’aletejar els monstres que espantem teixint mites des dels quals sigui possible sostenir el dia a dia. Un paisatge que de tan familiar es fa estrany, perquè com diu Th. Adorn “fins a l’arbre que floreix esmenti en l’instant en què es percep el seu florir sense l’ombra de l’espant”. Ulls que mai es veuen perquè la invitació és a entrar en ells. Agita la convicció de l’idil·li pagès de la vida assossegada. La llum de llunes velles jugant en el fullatge de les fulles de les oliveres, lliscaments per la geografia dels seus nusos, nusos que són com a cicatrius on la fragilitat s’ha fet duresa.

Al mateix temps que Caminal recupera la tradició oral, bressola, no sense tremolor entre les seves mans, l’alè de vides en extinció. Desplaçades del seu angle va desfent les certituds del lloc a la recerca d’un poble del futur, arqueologia fallida la visita de la qual al seu propi poble no pot sinó retornar-li la seva condició d’estrangera. Sota el ritme de les seves passes, entre els moviments de les seves mans es fan i desfan imatges que no es deixen domesticar però tampoc revelen el seu secret, no mostren els plecs de les quals seran les noves creences. Alguna cosa es resisteix, com diria W. Wordsworth a ‘viatjar a les coses esdevenidores’. Pel que no és d’estranyar que Carminal posi en les arrels de les Oliveres l’aridesa de les pedres, ínfim excés que pugui produir una trobada de les utopies que es teixeixen en la clausura.

Andrea Soto Calderón

A Sense títol, Patricia Dauder recupera una imatge que havia començat a treballar l’any 2001. La imatge era la resta d’una escultura que havia realitzat amb guix i pigment. Coberta amb paper, la massa resultant va deixar unes marques en el paper que l’artista va retallar i va fotografiar. Una imatge guardada i recurrent que va recuperar anys més tard amb motiu de la cerimònia de l’oli. A partir de l’aspecte orgànic i fins i tot vegetal de la imatge, Patricia la va treballar de nou, aquesta vegada amb imatges d’arxiu, que va transferir a paper, intervenint-les.

“Treballar amb un element que és comestible però que s’ha de processar, i d’on n’extreus una substància em va fer pensar en uns treballs que havia iniciat cap al 2001-2002 molt incipients, eren les primeres temptatives una mica compactes sobre coses culturals que jo havia fet. Vaig fer una barreja d’uns pigments amb uns guixos i la peça va començar a tenir una vida pròpia. Van anar passant les setmanes i els mesos i veies com s’havia fet una reacció química, i en una d’aquestes fases vaig cobrir aquestes peces amb uns papers i la pròpia substància que contenia el paper va fer unes formes, inclús va retallar les formes del paper en forma d’embolcall. Alguns d’aquests embolcalls, que eren com pells molt estranyes, com una marca o com una impremta d’aquell tubercle, els vaig perdre i un parell d’altres els vaig guardar. D’una d’aquestes, vaig començar a fer-ne una fotografia, la peça originalment tenia una tonalitat verda-grogosa i vaig passar-la a blanc i negre. Vaig partir d’aquesta fotografia, d’aquest paper, i vaig realitzar una edició, però en realitat era una mena de falsa edició perquè no eren peces seriades sinó que cada una d’aquestes era única, llavors jo agafava una d’aquestes fotografies, la traspassava de cop a un altre suport, que era en aquest cas un paper, però a la vegada que feia el traspàs, cada traspàs era diferent.
(…)

Les fonts en què normalment acostumo a fixar-me són coses que tenen a veure amb el món del paisatge, de la naturalesa, de la fenomenologia i el pas del temps.”

Patricia Dauder