Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 


 

Andreas M. Kaufmann

Video Painting / Video d’ameublement #2, 1996

Vídeo | DVD | b/n | sense so
 

 


Alentir durant una mica més de dos minuts i vuit segons una de les seqüències del cinema considerat avui com a clàssic no tan sols pel que implica d’universal, general i típic, sinó també per treure a la llum la indiferència que provoca la intensitat d’un moment quan no se li presta l’atenció que requereix, és el que ha fet Andreas M. Kaufmann a partir del petó que, per segellar suposadament el seu amor, es regalen Humphrey Bogart i Ingrid Bergman a la ínclita Casablanca. Deixant de banda les lectures que poden derivar de l’acte d’alentiment per apreciar al detall la rapidesa d’una escena –que pot ser d’una pel•lícula, però també d’un so o de qualsevol acció a la vida real– i/o necessitar distanciar-se’n per ser conscients del que hi passa, un dels aspectes que, a mi personalment, em criden més l’atenció és el títol de l’obra i el subtítol que hi ha posat l’artista per perfilar la seva intenció: Video-painting nº 2 / Vidéo d’ameublement.

Tenim, d’una banda, el que diu el col•leccionista de vídeos Jean-Conrad Lemaître: el vídeo és la pintura del segle XXI. Encara que no sé què té de cert aquesta afirmació, no hi ha dubte que el vídeo s’ha instal•lat en les nostres vides i que, tenint en compte la importància que ha adquirit, hi ha molts artistes que, a partir de les seves pròpies inquietuds, ens han fet veure la seva realitat –que també pot ser la nostra– com la que mostren a través d’una imatge.

D’altra banda, tenim la Musique d’ameublement d’Erik Satie. Es tracta de les cinc peces que, amb aquest títol –és a dir, “música per a mobiliari”–, va compondre Satie a partir del 1917 per amenitzar diferents moments. Es tractava, bàsicament, de música de fons, és a dir, temes pensats per sonar en espais públics sense que ningú no els presti la més mínima atenció. Seria, per dir-ho d’alguna manera, el germen de la música ambient de Brian Eno o, portat fins als últims extrems, del que avui es coneix com a fil musical, aquest so que se sent als ascensors, als aeroports, a les estacions de tren, als llocs de pas, i la presència del qual ens sembla tan normal avui com estrafolària va ser quan, al començament del segle XX i fart de les adaptacions de peces clàssiques tocades en directe per músics als grans magatzems o als restaurants, Satie va decidir posar-hi remei. En una carta de Satie del 1920, aquest diu a Cocteau: “[La música de mobiliari] crea una vibració, no té cap altre objectiu, fa el mateix paper que la llum, la calor i el confort en totes les seves formes […] Exigiu música de mobiliari. Ni reunions, ni assemblees, etc. sense música de mobiliari […] No us caseu sense música de mobiliari. No entreu a una casa on no hi hagi música de mobiliari. Qui no ha escoltat la música de mobiliari desconeix la felicitat. No us adormiu sense haver escoltat un fragment de música de mobiliari o no dormireu bé”.

I, d’altra banda, tenim el Vidéo d’ameublement. És a dir, un remix d’una imatge alentida que, passada en loop continu, no requereix l’atenció permanent de l’espectador i amb una naturalesa que li permet ser mostrat com un quadre en una paret –d’aquí la seva definició com a video-painting– o en un monitor situat a qualsevol lloc. És una imatge que no molesta, no ataca, però que, en canvi, ens pot oferir el que el dia ens impedeix: percebre la noció del temps. I amb la mateixa intensitat que aquell petó entre un Humphrey Bogart distant i una gèlida Ingrid Bergman.

Frederic Montornès


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro