Pertanyent a la sèrie Beneath the Roses (2003-05), aquesta imatge vol, com ha escrit Stephan Berg en relació amb tota la trajectòria de Gregory Crewdson, mostrar el costat fosc del somni americà. Sota de les roses hi ha la terra, les arrels… tot un món soterrat que desconeixem a ciència certa, però que sabem que existeix, encara que no l’hem volgut o pogut veure. Sota de les roses, sota de la bellesa artificial del jardí, hi ha un submón que no és bell, en el qual el que fem és necessari perquè l’aparença aflori. Així, el costat fosc del somni americà és l’altra cara de la mateixa moneda: la del capitalisme avançat. Com en les roses, el somni americà necessita el malson de la seva realitat, l’opulència del triomf del mercat es basa en la despossessió d’una important majoria, la victòria d’uns quants necessita del fracàs de molts.

Aquesta fotografia és, com en tot el treball de Crewdson, una construcció, una escenografia cuidadosament posada en peu, en la qual s’han treballat tots els detalls fins a fregar quelcom malaltís. La seva manera d’elaboració, summament complexa, s’assembla completament a l’enregistrament cinematogràfic, en què es construeixen escenaris, s’alteren els detalls, es falseja allò real per a produir una altra realitat que sigui més creïble que la realitat mateixa. Com ha senyalat Stephan Berg, “la perfecció, tan important per a Crewdson, està íntimament connectada amb el control. L’exacta planificació i construcció de cada detall de la imatge significa que la càmera només recull el que el fotògraf vol que vegem”. Perfecció i control com les dues cares d’una moneda en la qual també hi ha la reflexió sobre el mateix medi i com ha estat influït per altres –especialment el cine, però també la pintura. Perfecció d’un model –la democràcia capitalista- que necessita també d’un potent control i d’unes imatges construïdes fins al més mínim detall, tan imprescindibles per a la propagació-continuïtat d’aquest somni americà i pel consum massiu.

Per tant, és molt important fixar-se en el que veiem: el carrer d’un poble nord-americà en caure la tarda, ha plogut fa poc, atès que en el lloc hi ha nombrosos bassals, el cel està encapotat, un taxi acaba de passar per aquest desert carrer on només hi ha una persona que està creuant l’asfalt. El seu caminar sembla cansat, com si li pesés la seva llarga vida. Segurament aquest protagonista de l’escena es dirigeix a una botiga de licors que té per nom “Oasis”. El rètol lluminós amb el nom imprimeix, certament, un color diferent al blavós-grisenc de tot l’ambient. El vermell que desprèn il·lumina i dóna color a la casa del costat. Vermell atractiu, vermell perill: un oasis enmig de l’anodí, els paradisos artificials com a únic recurs al paradís depressiu del somni americà. Mentre, d’on ve, de l’altre costat del carrer, es veu la laboriositat d’un negoci, de les formes d’estalviar, de les ofertes, de les llargues jornades de treball. Pot, a més, que aquesta persona descendeixi dels desposseïts de la terra ancestral i que el paradís portat pels colonitzadors només pogués ser aquest: escapar, com sigui, d’ell.