Untitled, 1998

Considerat juntament amb el seu amic i col•lega Ilya Kavakov com un dels creadors més importants de l’antiga Unió Soviètica durant les darreres tres dècades, Boris Mikhailov és un artista que, per bé que des de sempre se sent atret per la fotografia, no és fins després d’un episodi molt concret que comença a dedicar-s’hi plenament en haver d’abandonar la seva tasca d’enginyer tècnic en una de les moltes fàbriques de la seva ciutat natal. Ens referim al descobriment per part de la KGB d’una pel•lícula que va fer tot aprofitant els mitjans tècnics que li van oferir els directius de la seva empresa a fi de documentar la vida i treball dels seus operaris i utilitzar-ho com a propaganda política cap a finals de la dècada dels anys 60. Ara bé més que nos pas per aquest abús de confiança, el motiu pel qual l’artista és convidat a marxar de l’empresa és pel subjecte al voltant del qual es construeix la seva pel•lícula: una refinada història de ficció en el decurs de la qual hi apareix una dona nua, la seva muller i model. És a dir la mateixa que apareix en una sèrie de fotografies que dur a terme l’any 1965 i que per tots és considerada com el veritable germen de la seva posterior producció artística.

Tot acceptant els designis del seu destí, a partir de la dècada dels anys 70, Mikhailov no fa altra cosa que dedicar-se a la fotografia. Un mitjà d’expressió que, alhora que el permet de viure en tant que fotògraf comercial, li brinda la possibilitat de seguir explorant allò que s’amaga darrera de les normes. O darrera de les prohibicions d’un estat repressor. De manera que la seva mirada, al temps que per necessitat es veu obligada a centrar-se en allò que tots han de veure, també se les enginya per seguir fixant-se en el potencial que viu al darrera de la façana que impulsa l’estat. És així com sorgeix “Red series” –sèrie de fotografies realitzada entre 1968-1975 centrada en la infelicitat d’una població ofegada pel vermell de la senyera del comunisme soviètic- “Luriki” o “Sots Art” –dues sèries de fotografies realitzades entre 1971-1986 a partir de la coloració manual d’algunes de les fotografies que ha de fer per sobreviure i on es posa de manifest la ridiculesa de l’ètica -i estètica- post revolucionària soviètica.

Potser per que la seva és una trajectòria que, des dels seus inicis fins avui, es caracteritza pel fet d’observar el seu entorn des de l’òptica d’una mirada polifònica, no és estrany que la seva manera de treballar consisteixi a realitzar diferents sèries de fotografies a fi d’oferir diferents mirades sobre els seus subjectes d’investigació. De manera que, lluny de la realització d’obres que comencen i acaben en si mateixes, les seves són fotografies que s’han de llegir com si fossin fotogrames. És a dir, com la congelació de diferents moments en la trajectòria de l’ull d’un veritable documentalista. Inclosa en la sèrie “Case History” realitzada per l’artista entre 1997-1998, l’obra que ens ocupa i on es veu un nen encenent una cigarreta, és el retrat d’una de les cruentes realitats que percep Mikhailov poc després de la perestroika: l’aparició d’una nova classe social coneguda entre nosaltres amb el nom dels sense sostre.

Frederic Montornès