Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Helena Almeida

Rodapé, 1999

Fotografia | b/n
102,5 x 71 cm. (x4)

HA.0001-

Considerada com una de les artistes més reconegudes i respectades de l’escena artística contemporània portuguesa, Helena Almeida (Lisboa, 1934) es va adelantar en el temps quan cap a mitjans de la dècada dels setanta va proposar qüestionar junt a artistes com Ângelo de Sousa o Alberto Carneiro les fronteres entre les diferents disciplines artístiques sense que això suposés renúncia alguna al llenguatge a través del qual van començar a expresar-se en el món de l’art.

Partint del vocabulari de la pintura -“Respecte a la pintura, em considero pintora. Vaig estudiar pintura. I les meves obres, sota el meu punt de vista, són pintures. És la meva forma de pintar”, ens va dir l’artista- i, en conseqüència, fonamentant la seva producció al voltant de la reflexió sobre la pràctica pictòrica, el rol de l’artista, qüestions com l’auto representació o la fragmentació del cos a partir de les anàlisis de les seves diferents parts i el desinterès més absolut per la creació de personatges, autorretrats o qualsevol aspecte que tingui que veure amb ella o la seva persona, Almeida és autora d’una obra conceptual que, materialitzant-se principalment al voltant de la imatge fotogràfica per les possibilitats que li ofereix d’apropar-se fins al més íntim de l’acte creatiu, mai desastima la poètica que sorgeix de la confrontació d’un cos amb l’espai en un intent per reconèixer i identificar els secrets d’una acció destinada a la recerca d’aquest “altre” que sempre existeix i al que només s’accedeix a través del coneixement d’un mateix.

Formada per quatre fotografies en blanc i negre muntades, com és habitual en aquesta artista – a l’alçada del terra –és a dir, l’espai del què ni l’artista ni l’espectador es desanganxen en cap moment- Rodapé és una sèrie creada al 1999 en la què es reconeix un peu empastifat de pigment negre el sòcol d’una habitació. Es tracta de la congelació de quatre moments d’una acció que, realitzada sobre la mateixa porció de sòcol d’una habitació –probablement el seu estudi- repeteix una de les accions obsessives que aquesta artista repeteix a bona part de la seva producció: l’alteració i progressiva ocultació de quelcom a través d’un gest en aparença banal i monòton, però carregat de connotacions tant poètiques com conceptuals.

Per bé que és fàcil deduir que el peu de l’artista és el que es veu en la imatge, allò important d’aquesta obra és l’acció que realitza, el que l’artista veu que està succeïnt i el poc marge d’interpretació que li ofereix a l’espectador. Més enllà del seu interès per ser ella la model de les seves obres i de la seva insistència en aparèixer vestida de negre, el què sobresurt en aquesta sèrie és la mirada pictòrica d’una artista que, desenvolupant la major part del seu treball en l’espai privat del seu estudi, impregna de càrrega psicològica la imatge fotogràfica a través de la visceral presència de la pintura com a companya d’experiències en les seves performances.

 Frederic Montornès 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja