Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Ignasi Aballí

Pols (10 anys a l’estudi) 2005

Pintura | Tècnica mixta | pols sobre tela
50 x 50 cm.

IA.0003-

 

Un dels eixos centrals del treball d’Ignasi Aballí és la impossibilitat de la pintura. Sovint, l’artista vincula aquesta recerca amb la noció d’empremtes o restes: les marques que deixava el sol a la paret del seu estudi, que eren l’origen d’una sèrie de “pintures”; les petjades de les sabates recolzades contra la paret, que es converteixen en el record de “persones” que van estar en un lloc, o la pols que s’acumula sobre una tela de 50 x 50 centímetres després de deixar-la reposar durant deu anys al terra de l’estudi.

Ignasi Aballí parla, doncs, de la impossibilitat de la pintura i, per això, deixa de pintar, deixa d’intervenir directament en l’objecte que en resulta. Dit d’una altra manera, cedeix el seu paper al sol, a un seguit de col•laboradors o al temps i a la brutícia que deixen l’empremta de la seva presència. La impossibilitat de representar succeeix en el lloc de creació de l’artista, a l’estudi, que també és l’espai d’experimentació i de reflexió.

Probablement, mentre la pols donava forma a “Pols (10 anys a l’estudi)”, Aballí deuria haver estat ocupat retallant llistats interminables dels diaris o cobrint metòdicament amb Tipp-Ex la superfície d’un mirall per “corregir-lo”, fent cartes de colors inacabables, acumulant les restes tèxtils atrapades en els tambors de les assecadores o, potser, deixant assecar diferents tipus de pintures.

“No hi ha solució, perquè no hi ha problema”. I, per això, Marcel Duchamp va deixar que, durant alguns mesos, el mític “Le Grand Verre” (1915-1923) reposés al terra de l’estudi i s’omplís de pols. Man Ray va evidenciar amb la fotografia “Dust Breeding (Élevage de poussière)” (1920) que els factors externs formaven part del procés. Com Duchamp, Aballí deixa que la pols acabi la seva obra.

Oposant-se a l’ambient sovint asèptic dels espais expositius, Aballí incorpora la pols i la brutícia. Transforma la subtilesa en opacitat i acumulació. La pols, en aquest cas, assenyala el pas del temps, l’empremta i la memòria, la impossibilitat de pintar (tot i que no la renúncia), l’anàlisi crítica dels seus discursos, la necessitat de representar, la incorporació de materials i objectes trobats.

Però l’actitud d’Aballí no és un cas aïllat. En un text seu, titulat “Breu història de quasi res” (Butlletí núm. 21, Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, febrer 2006), traça una genealogia d’artistes que “han preferit eliminar en lloc d’afegir, la contenció a l’expressió, suggerir a dir, l’absència a la presència, allò visual a allò visible”: Yves Klein i el buit, John Cage i els seus 4’ 33’’ de silenci, la “Closed Gallery Piece” de Robert Barry, el silenci de Marcel Duchamp…

Igual que el Bartleby del relat de Herman Melville, Aballí és un vertader Bartleby. Com el doctor Pasavento i altres protagonistes dels llibres de Vila-Matas, Ignasi Aballí intenta desaparèixer. Però no ho fa emulant Walser i allunyant-se del món, sinó que desapareix de les seves obres, i deixa que siguin el sol, la pols, el temps o el material trobat per casualitat els que defineixin els seus treballs. Ell és un clar exemple d’“artista del no”, la negació del qual és més radical, precisament, per la manca d’espectacularitat.

Montse Badia 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro

linea_baja