Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 


 

Javier Codesal

La habitación de Rada, 1997

Videoinstal·lació | Vídeo | color | so
Dimensions variables | 57’25” | 33’28”

 

 

 

 

En un dels seus diàlegs, a la “República”, Plató planteja a través d’una discussió fictícia entre Glaucó i Sòcrates la possibilitat que té l’art de reproduir totes les coses de la naturalesa. Glaucó contesta una pregunta de Sòcrates dient que no hi ha cap artesà capaç de reproduir totes les coses, i Sòcrates li replica que sí que hi ha una persona capaç de representar totes les coses, el mateix Glaucó ho pot fer, només ha d’agafar un mirall i moure’l pertot arreu: al mirall es reproduiran les imatges de totes les coses. Glaucó li contesta que apareixeran al mirall, però només hi seran en aparença, no de debò, de manera que conclou que hi ha, per tant, dos tipus de producció d’imatges: la de l’artesà que construeix objectes que s’assemblen a les coses de la natura, i la de la persona que porta el mirall, que reflecteix únicament les coses existents i fa que en surti la figura només en aparença sobre la superfície brunyida.

Sobre aquest diàleg, Javier Codesal fa el comentari següent: “El passatge és molt bell i planteja la qüestió de la inconsistència de la imatge o, dit d’una altra manera, la seva immaterialitat (suposada) davant l’objecte representacional. És a dir, que es tracta del dilema molt contemporani sobre art d’objecte contra art immaterial. Una polèmica per a Glaucó, ja que sembla que a Sòcrates no li importa gaire. Des de la mirada de Sòcrates, que comparteixo més, la imatge reflectida ho és plenament, tant com la pintada o esculpida, i té aquesta immensa potencialitat: ho pot abastar tot, o abastar sense parar. És molt interessant que ja en aquella època se sentís la diferència de prestigi entre el que és òptic i el que és objectual. El més interessant, però, és aquesta proposta de moure el mirall pertot, perquè aquí no únicament obtenim un reflex, sinó que també hi ha moviment, i això ens fa pensar en el tràveling i, per extensió, en el cinema. Dit així, és Plató qui va inventar el cinema a la “República””.

A “La habitación de Rada”, Javier Codesal utilitza el mirall per fer un retrat. Les imatges entelèquiques d’aquesta obra són doblement irreals, com a imatges i com a entelèquies, però aconsegueixen crear la realitat plena del retrat d’una jove a l’exili.

Rada està dolguda pel pes que ha d’arrossegar com a refugiada des que va abandonar Sarajevo; perquè no es recorda d’ella mateixa i no té, ni necessita, ni vol res.

En realitat, Codesal fa servir dos miralls: en un recull totes les paraules de Rada; en l’altre, totes les imatges. La instal•lació es compon de dues pantalles enfrontades. A la de l’esquerra la retratada parla i ens explica les seves experiències des que torna d’un viatge a l’Índia el mateix dia que comença la guerra a Bòsnia, com s’adona que es troba enmig d’una guerra, les seves pors, la humiliació, la ràbia, la fugida i la vida ja com a refugiada. Retrata els seus pensaments amb paraules, posa nom a l’espera, el buit i la mort. A la pantalla dreta hi ha totes les imatges sense paraules: hi ha la roba de refugiada, amb tota la dignitat que ella hi aporta, la seva imatge presa des de molts llocs, tants com permet el moviment de la càmera, i moltes vegades el centre de la imatge és la boca, de la qual no surten paraules, i a prop els ulls, que també parlen.

Aramis López

Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro