Part essencial de les seves obres primerenques, El Melic del Món, La Panxa de la Terra és, en molts aspectes, gènesi fonamental del treball d’Eulàlia Valldosera. Concebut durant la seva estada a Holanda, on mantingué un intens intercanvi d’idees amb l’artista Ulay, anuncia importants vies d’investigació desenvolupades profundament per l’artista amb posterioritat. Així, partir del propi cos com a cosmogonia íntima des de la qual abordar l’existència, o el desenvolupament de processos emparentats amb la paradoxa, com crear-esborrar, volatilitat-materialitat, higiene-malaltia, ombra-presència, elements recurrents en el treball de l’artista, ja protagonistes a El Melic del Món.

Per apropar-se a El Melic del Món cal tenir en compte el seu precedent immediat, l’extensa sèrie Tintes on, desenvolupant tècniques properes a l’art i la filosifia orientals, Valldosera encarà el seu treball tot cercant situar-se en l’ “origen”, com ella mateixa declarà:«necesitaba aprender a trabajar de nuevo, por lo que me propuse poner en práctica literalmente aquella teoría de Kandinsky de “el punto, la línea y el plano”, y empecé por el principio, es decir, por el punto». A les Tintes, el cos sorgeix de l’entramat de punts que sembla supurar de la superfície del paper, a mig camí entre l’orifici i la farida, com si fos el rastre espectral dels nodes energètics del cos. Un cos de dona fragmentat en el qual han estat rebutjades les extremitats per prescindibles; queden torsos, pits, ventres i natges. Rebutjant tota presència objectual (no en va l’artista considera aquest treball com un manifest contra l’objecte únic), l’interès gravitarà entorn activitats bàsiques del propi cos, com menjar, fumar o dormir, o residus com les burilles de cigarreta, la pols o les arrugues dels llençols en llevar-se algú del llit, ”sorolls del discurs de la rao”, tal com els defineix la pròpia Valldosera. A El Melic del Món desplega a gran escala les trames desvetllades a les Tintes, construides ara amb burilles de cigarreta disposades meticulosament al terra, per escombrar-les ella mateixa , tot deixant el rastre –l’ombra, l’aparença- d’un cos femení –el seu-, fragmentat, sobredimensionat, en unes grans lones on serà fixat. L’acció és enregistrada en video, mentre que el procés de transformació del sòl és documentat mitjançant fotografies.

Passant d’allò estàtic al moviment, de la taca a la matèria, de l’acte creatiu únic al procés compartit i obert, a la mutabilitat, els punts de les tintes es transmuten en residus de cigarreta, presències eloqüents del fum que ha travessat el cos i que ara el conformen monumental, punt a punt, deixant els espais intermedis per tal sigui qui ho contempla qui en construeixi les trames i el volum insinuat. A El Melic del món el cos apareix com causa i efecte dels seus propis residus, emergint des del rastre dels propis fluïds. Alhora, s’intensifica el caràcter processual i el protagonisme del cos adquereix fisicalitat en incloure activament no només a l’artista, sinó també a l’espectador, el qual és incorporat com actor co-substancial de l’obra que observa. Un factor essencial és la introducció dels elements temps i espai, els quals doten el treball de Valldosera del pròleg sobre el qual s’assentarà la seva trajectòria futura, quan desenvoluparà treballs imprescindibles, com la performance “Vendatges” o la instal.lació “La caída”.