Els ocells cantaven malgrat feia fred (2019), 24 minuts i 37 segons de parpellejos oblics que mostra les seves costures erràtiques, derives entre vessants que s’esvaeixen abans que el dia desperti i les ombres desapareguin. Peça audiovisual teixida entre el dolor, la rosada i la tendresa, que intenta recuperar les veus anònimes d’un poble de Catalunya, La Joncosa del Montmell, on una cosa tan esmunyedissa com l’oli era i és l’estructura de l’economia domèstica.

Veus fetes fallida per les esquerdes de la vida i el temps, ens murmuren nítidament els records que somnien d’una època que no deixa de bufar en l’espatlla, veus dels únics supervivents de la Guerra Civil, petits relats que no formen part de la gran història, ni tan sols de la història dels vençuts. En els marges, eventualment recollint sobres, restes, amb la idea que el que defineix les condicions de la història mai és el temps i la situació tal com els descriu el discurs dominant. Ro Caminal instal·la gairebé fins al límit imatges nocturnes d’un olivar que no deixen de contenir la promesa d’un paisatge que s’obre, la utopia del per-venir, del que se suporta pel que s’espera. La història dels que no van emigrar, dels que van ennegrir els seus ulls de tant mirar al sol. D’aquells que l’únic deliri que van conèixer va ser el de la pols, de la intensitat dels seus cossos corbats en un viatge al centre de la por, entre esclats que no deixaven d’anunciar l’ocàs del seu naixement i, així i tot, no els hi va devorar el silenci.

Endinsant-se en un terreny que creiem conèixer en profunditat però on no deixen d’aletejar els monstres que espantem teixint mites des dels quals sigui possible sostenir el dia a dia. Un paisatge que de tan familiar es fa estrany, perquè com diu Th. Adorn “fins a l’arbre que floreix esmenti en l’instant en què es percep el seu florir sense l’ombra de l’espant”. Ulls que mai es veuen perquè la invitació és a entrar en ells. Agita la convicció de l’idil·li pagès de la vida assossegada. La llum de llunes velles jugant en el fullatge de les fulles de les oliveres, lliscaments per la geografia dels seus nusos, nusos que són com a cicatrius on la fragilitat s’ha fet duresa.

Al mateix temps que Caminal recupera la tradició oral, bressola, no sense tremolor entre les seves mans, l’alè de vides en extinció. Desplaçades del seu angle va desfent les certituds del lloc a la recerca d’un poble del futur, arqueologia fallida la visita de la qual al seu propi poble no pot sinó retornar-li la seva condició d’estrangera. Sota el ritme de les seves passes, entre els moviments de les seves mans es fan i desfan imatges que no es deixen domesticar però tampoc revelen el seu secret, no mostren els plecs de les quals seran les noves creences. Alguna cosa es resisteix, com diria W. Wordsworth a ‘viatjar a les coses esdevenidores’. Pel que no és d’estranyar que Carminal posi en les arrels de les Oliveres l’aridesa de les pedres, ínfim excés que pugui produir una trobada de les utopies que es teixeixen en la clausura.

Andrea Soto Calderón