Dora García

(Valladolid, 1965)

El treball de Dora García es caracteritza per la participació dels seus espectadors, als quals s’insta a adoptar una postura en relació a qüestions èticament controvertides, se’ls demana que es comprometin a un examen més detingut d’aquestes qüestions i a reflexionar sobre la naturalesa institucional de l’entorn en el qual es duu a terme la seva trobada amb les obres d’art.

La seva és una pràctica basada en la recerca, i que se centra en temes que es repeteixen i es teixeixen en tota l’estructura de la producció, tals com l’interès en la història dels moviments anti-institucionals (amb especial atenció a la anti-psiquiatria), la figura de l’artista com a outsider i els mecanismes de comunicació, ja sigui lingüística o no. Aquests temes no s’expliquen a l’espectador, sinó que es presenten amb una actitud que ratlla el desafiament: documents, representacions ambigües en performances, conferències i xerrades, videos i llibres que es presenten en l’espai expositiu com arxius, jocs sofisticats de referències, reelaboracions. Els espectadors han de triar la seva pròpia clau d’interpretació, decidir quina actitud prendre, el grau d’interacció que desitgen tenir amb el treball. O bé romandre insensibles a la provocació d’un tema enigmàtic i ambigu presentat de tal manera que fa pensar. Com a complement a aquesta obertura total de la interpretació, García prepara una sèrie d’instruments, sovint en forma de pàgines web, per compartir les seves fonts amb els espectadors, per informar-los sobre els seus projectes i mantenir-los al dia del seu desenvolupament i per arribar a conèixer les seves opinions i reaccions a través de blogs i xarxes socials.

Eva Fabbris