Reacció en cadena
Una selecció de vídeos de Cal Cego al Centro de la Imagen, Santo Domingo

 

Peter Fischli

 



Reacció en cadena
Una selecció de vídeos de Cal Cego al Centro de la Imagen, en Santo Domingo

Una reacció en cadena és una seqüència d’esdeveniments, provocats cada un d’ells per l’anterior. També és una reacció química que dóna origen a productes que per ells mateixos ocasionen una altra reacció igual a la primera i així successivament. Una reacció en cadena implica un cert impuls d’energia que genera una amplificació dels esdeveniments. Una reacció en cadena pot partir de petits impulsos i pot arribar a generar grans transformacions. Alhora, una reacció en cadena pot ser utilitzada per crear noves referències o noves relacions; en definitiva, pot contribuir a maneres diferents de mirar, pensar i actuar. Un programa de vídeo també pot ser vist com una reacció en cadena, en la qual un vídeo ens condueix al següent, de manera que el seu visionament no pot deixar d’estar influït per la sèrie d’imatges que el precedeixen i també per les que el succeeixen.

 

Reacció en cadena és el títol d’aquest programa de vídeos que agrupa una selecció de vídeos de la col•lecció d’art contemporani Cal Cego. Cal Cego és una col•lecció que no es basa en mitjans o en formats, sinó en artistes i en discursos. A Cal Cego trobem vídeos, projeccions, videoinstal•lacions, fotografies, instal•lacions, dibuixos, pintura i altres formats difícils de classificar. Cal Cego no es basa en cartografies d’artistes fixes, preestablertes i inamovibles, sinó que prefereix assemblar-se a una brúixola que orienta en la producció de sentit. És des d’aquesta perspectiva que una col•lecció d’art contemporani també pot ser entesa com una reacció en cadena en la qual es creen grans genealogies d’artistes, de treballs i de discursos la lectura dels quals no pot deixar de banda les relacions, associacions, contraposicions, superposicions, revisions i també conflictes que s’hi generen.

 

El programa de projeccions Reacció en cadena s’inicia literalment amb una reacció en cadena, la que ens proposen els suïssos Fischli & Weiss a partir d’objectes quotidians, segueix amb una coreografia estranya d’uns arxivadors d’Ignacio Uriarte, per continuar amb la definició del jo amb relació als altres del vídeo de David Shrigley i l’actuació d’un animal que segueix unes instruccions en la pel•lícula de Douglas Gordon. Seguint amb animals, la confrontació d’uns gossos amb un element estrany, la càmera de vídeo de Francis Alÿs, ens endinsa en el camp de l’art; unes relacions que Christian Jankowski explora convertint els espectadors en ovelles. El sistema de l’art és presentat amb humor i també de manera aguda per Jesper Dalgaard i, finalment, Bestué/Vives es queden en un àmbit domèstic i quotidià per portar-nos a una altra reacció en cadena, en aquest cas, plena de referents artístics.

Fischli & Weiss, Der Lauf der Dinge (The Way Things Go), 1987, extracte de 6’ (30’ durada total)
El treball de Fischli & Weiss es basa en la transformació extraordinària d’aspectes que formen part dels llocs comuns. Aporten una mirada fresca i renovada a tot allò que configura l’univers del que és quotidià, al qual doten d’una vitalitat i una significació inesperades. El vídeo Der Lauf der Dinge documenta una llarga concatenació de petites accions que originen objectes quotidians transformats en artefactes estranys capaços de generar efectes especials totalment casolans. L’estranya maquinària se situa en un magatzem d’uns 30 metres de llarg i incorpora materials com pneumàtics, bosses d’escombraries, escales de mà, teteres, sabons, llaunes d’oli i gasolina, entre d’altres. Focs i pirotècnia són els catalitzadors d’uns processos en els quals els objectes volen, xoquen i exploten en l’estudi.

Ignacio Uriarte, Archivadores en archivo, 2007, 8’21”
El treball d’Ignacio Uriarte, que en alguna ocasió ell mateix ha definit com a «art d’oficina», parteix de la utilització d’eines i mètodes similars als de qualsevol empleat administratiu, que treballa repetitivament i amb la rutina com a focus temàtic. El seu treball manté vinculacions clares amb una estètica pròpia de l’art conceptual i minimalista. A Archivadores en archivo, els arxivadors es mouen sols al prestatge, formant diferents patrons i ritmes. Primer recreen els seus moviments habituals, després desenvolupen coreografies més complexes i lúdiques que aconsegueixen trencar el caràcter estàtic del moble.

David Shrigley, Who I am and what I want, 2005, 7’
Shrigley és un cronista de la vida moderna, de la qual veu l’absurditat del dia a dia. El món que presenta és divertit, estrany i sinistre. Els protagonistes de les seves obres acostumen a ser personatges estranys, sociòpates cruels i entranyables alhora, que experimenten situacions que evidencien lògiques estranyes i en les quals fan acte de presència la por, les fòbies, l’amor, la crueltat i també la tendresa. És el cas de Pete, el protagonista desequilibrat de l’animació Who I am and what I want, realitzada en col•laboració amb Chris Shepherd. Pete ens parla de la seva vida, dels seus desigs i dels seus somnis. Ens explica la història d’una vida d’excessos que l’ha portat a allunyar-se de la competitivitat ferotge i a exiliar-se al bosc, on conviu amb els animals. A Who I am and what I want, allò estrany es converteix en habitual, allò ordinari dóna pas al que és extraordinari.

Douglas Gordon, Play Dead, Real Time (other way), 2003
L’obra de Douglas Gordon explora la noció d’imatge i la seva profunda capacitat de ficció, seducció, engany i també la construcció dels imaginaris col•lectius. Minnie, una elefanta de quatre anys d’edat és la protagonista del vídeo Play Dead, Real Time (other way). Minnie va ser conduïda als espais buits de la Galeria Gagosian de Nova York. Allí la seva domadora li donava instruccions perquè es quedés immòbil, s’ajagués i caminés, mentre un càmera n’enregistrava tots els moviments. El resultat és una pel•lícula muda, amb l’edició de nombroses foses en negre que puntualitzen les diferents escenes. Les conductes apreses, el joc de rols o el sistema de l’art són alguns dels aspectes que explora aquest treball.

Francis Alÿs, El Gringo, 2003, 4’
Passejar, deambular, la idea d’anar d’un lloc a un altre sense pressa i sense la necessitat de complir un objectiu determinat és el punt de partida i l’eix articulador de la majoria dels treballs de Francis Alÿs. L’artista enregistra les seves experiències i tot el que li passa durant les seves passejades o viatges, mitjançant dibuixos, vídeos o diaris. D’aquesta manera, les passejades es converteixen en petites faules, per utilitzar el símil de Carlos Basualdo, en les quals la realitat i la ficció s’entrecreuen, les veritats només ho són a mitges i es qüestiona la veracitat de la realitat. A El Gringo l’espectador s’identifica amb la càmera i penetra en un camí solitari de la ciutat de Mèxic, on el surten a trobar uns gossos cada cop més agressius. Alÿs fa servir la càmera com un escut entre ell i els animals, fent que l’espectador se senti partícip de l’escena, però alhora protegit. Com ell mateix explica en l’entrevista mantinguda amb Hans-Ulrich Obrist, la càmera no és sinó el pretext per introduir-se en aquest camí, el mitjà per justificar la seva presència.

Christian Jankowski, Flock, 2002, 12’
Christian Jankowski s’interessa per tots els aspectes de la comunicació. La col•laboració –de vegades plantejada com un joc– amb diferents tipus de persones (astròlogues mediàtiques, parelles amb problemes de relació, actors amateurs o tele-evangelistes), com també la infiltració en diferents àmbits i esferes es converteixen en un element essencial per articular uns projectes en els quals l’artista es transforma en l’iniciador o el catalitzador d’uns processos que semblen evolucionar per ells mateixos. Flock és un vídeo que forma part d’una trilogia que el mateix artista anomena El círculo mágico i en la qual explora la relació entre l’artista, la galeria com a «institució» i el visitant o el públic. Si a My Life As a Dove (1996) l’artista quedava transformat en un colom mitjançant un número de màgia i a Director Poodle (1998) era el director d’una institució qui era transformat en un gos d’aigües, a Flock (2002) és un grup de visitants a una exposició que acaba transformat en un ramat d’ovelles. D’aquesta manera, es tanca el «cercle màgic» amb el qual Jankowski explora les relacions entre l’artista, la institució i l’espectador.

Jesper Dalgaard, Helen Vejen runt og tilbage igen (All the way round and back again), 2005, 5’
Aquest vídeo de Jesper Dalgaard és el conte tragicòmic d’un artista jove en el camí cap a la glòria i la fama. El món que presenta aquesta animació té certs elements futuristes (cotxes voladors), que ja apareixien en altres obres de Dalgaard, especialment en escultures i models arquitectònics. De fet, l’univers artístic de Dalgaard sembla una galàxia pròpia amb unes normes i uns codis ben específics per elaborar uns relats breus en els quals toca temes tan universals com l’amor, la por o el dubte.

Bestué/Vives: Acciones en casa, 2005 extracte de 15’ (33’ durada total)
Acciones en casa és la continuació d’un treball anterior, Acciones en Mataró, en el qual l’escenari es trasllada dins dels límits d’un pis de l’Eixample. Es tracta d’una successió d’escenes molt espontànies, en les quals els mateixos artistes escenifiquen més d’un centenar d’accions improbables, absurdes o senzillament impossibles. Al llarg de tot el vídeo hi ha una certa voluntat narrativa que, d’alguna manera, fa que d’una acció es passi a la següent seguint quelcom semblant a una lògica. Moltes d’aquestes accions tenen notables referències a la història recent de l’art, amb comentaris visuals d’obres icòniques del segle XX, des de Jean Tinguely fins a l’art minimalista i conceptual, sense oblidar la referència al vídeo de Fischli & Weiss.

Montse Badia