| Dan Graham Rock my religion: Writings and Projects 1965-1990, 2011 |
| Publlicació | Llibre d’artista | MIT Press, Massachussets |
| 21,5 x 14 cm. |
 |
Posted on by Calcego Calcego
Graham, Dan
| Dan Graham Star of David-Hamburger Version, 2001 |
| Escultura | Llautó platejat, vidre revestit de NiCr, fusta i pintura |
| 45,8 x 99,5 x 99,5 cm. |
Híbrids entre l’arquitectura i l’escultura, els pavellons de Dan Graham són estructures metàl·liques amb vidre i miralls polaritzats; transparents i reflectants a la vegada; instal·lats en espais públics, parcs o institucions culturals. La seva complexitat òptica cristal·litza una complexitat de relacions -entre aquell que mira i el que és mirat, entre aquell reflectit i el que queda invisible i ocult pel reflex; entre l’estructura mateixa i el seu ambient circumscrit al seu interior pel reflex- on les expectatives de l’espectador es veuen estimulades i truncades alhora, demostrant com les formes de la ciutat afecten al comportament del ciutadà. Als pavellons, no només el moviment de l’espectador sinó qualsevol canvi ambiental a causa de la intensitat de la llum o el clima determinen una lectura canviant, on objecte i subjecte es confonen de manera prismàtica, on la descoberta d’un mateix com a espectador té relació directa amb aquesta autoconsciència que el pavelló sembla tenir de si mateix. Aquestes estructures neixen d’una afirmació sobre la historicitat de l’espai públic: dels pavellons de jardí en el Barroc; dels ensenyaments de Venturi, Scott i Brown i, sobretot, del llibre Delirious New York de Rem Koolhaas, on allò urbà s’entenia com una concatenació d’espais d’entreteniment. Malgrat aquestes referències postmodernes, el seu llenguatge deriva de les formes que el minimalisme va adoptar com gramàtica: el cub elemental prové de l’estructura en retícula de la ciutat nord-americana, de la unitat mínima del bloc urbà empetitit a escala. Aquesta mateixa reducció s’estén també a l’ambient natural: Graham ha explicat com els seus pavellons adopten les formes de la mitja posta de sol de les pintures de Robert Mangold, d’aquestes situacions que es produeixen en l’ocàs diari de les grans ciutats, quan la pol·lució torna la llum de color torrat. Aquesta successió de referències també fa semàntica l’elecció del mirall polaritzat, material fonamental de les grans corporacions en les seves fites urbanes; que permet un efecte de vigilància singular, transparent des de dins i reflectant des de fora, ocultant la idea de producció econòmica que ocorre en el seu interior. Si reflectint el cel, les corporacions s’identifiquen amb la natura, els pavellons reflecteixen per contra a un espectador actiu i conscient d’aquestes contradiccions necessàries en la lectura del centre de la ciutat: els pavellons són com el revers crític de la situació de poder en mirar des del cim d’un gratacels. Per a Dan Graham les maquetes són fonamentals, i no un simple pas intermedi de treball. Una maqueta remet al seu ús en propostes arquitectòniques com a plantejament fantàstic o de propaganda, previ a que una obra arribi a ser realitzada. Utilitzades en el camp de l’art, amb l’economia de formes que l’artista imposa, manifesten la potencialitat de les estructures finalment construïdes: la possibilitat de lectura espai-temporal que un cos pot fer d’un objecte significatiu, hibridant forma estètica i conjunt urbà en l’espai crític i públic de la mirada del seu espectador. Manuel Segade |
Dan Graham
(Urbana, Illinois, 1942)
Dan Graham ha produït durant gairebé mig segle un cos de treball teòric i artístic fonamental sobre les funcions ideològiques i socials dels sistemes culturals contemporanis. Sense altra formació que el batxillerat, als vint anys va fundar la John Daniels Gallery a Nova York, on va realitzar exposicions amb artistes com Donald Judd, Dan Flavin o Robert Smithson, a més de promoure la primera exposició individual de Sol Lewitt. Davant el fracàs econòmic del projecte i la falta de mitjans de producció, es va embarcar en l’escriptura sobre televisió, música popular i aspectes de l’art contemporani. L’any 1965 inicia el seu treball Homes for America (1966-67), un assaig amb imatges que constitueix una de les obres seminals del conceptualisme. Durant els anys 70 va experimentar amb el temps i la mediació espacial del cos per mitjà de performances i treballs en vídeo. A partir dels 80, la seva producció ha estat lligada a la construcció de pavellons de mirall i vidre, híbrids entre l’arquitectura, l’escultura i l’urbanisme, que negocien amb l’espectador la concepció semiòtica de l’espai públic comú. De la seva enorme influència n’és exemple la seva participació a Documenta 5, 6, 7, 9 i 10 (1972, 1977, 1982, 1992 i 1997).
Manuel Segade
 |  |  |   |
|
Dan Graham Left: Glass elevator traversing sites of Artium Park Avenue, New York, 1987 / Right: Chemcore Artium B terminal garden, New York, 1987 |
| Fotografia | C-print |
| 35 x 27,5 cm. |
 La seva experiència fracassada com a galerista va despertar en Dan Graham un interès creixent pel que fa al marc socioeconòmic de la producció artística: en aquells inicis del conceptualisme, el debat entre art i valor econòmic ocupava un espai fonamental. Influenciat per les teories de Walter Benjamin, va publicar una sèrie d’articles al principi dels anys 60, entesos com a obres d’art inserides en mitjans efímers que en ser publicats en revistes, es veien desproveïts de la càrrega de valor que comportava l’obra d’art convencional. Va ser també la influència de les lectures de Benjamin, així com la passió per l’avantguarda futurista, el que va estimular Dan Graham per aprofundir en una visió cinemàtica de la ciutat, centrada en les noves formes arquitectòniques de New Jersey, on sèries de cases idèntiques es construïen seguint les línies de circulació de les autopistes suburbanes, per acollir l’increment migrant de la població a partir de la Segona Guerra Mundial. Dan Graham va partir de la noció semiòtica del clixé, influït per l’ús dels estereotips del llenguatge imprès en l’artista Marcel Broodthaers, i va començar a capturar imatges amb una Kodak Instamatic amateur per tal de generar aquesta dimensió banal, que les faria interessants per a la seva publicació a Esquire, mitjà que denunciava l’alienació de l’arquitectura vernacular. Acompanyades d’un anàlisi textual, acabarien publicades com Homes from America, a l’Arts Magazine l’any 1966. Dan Graham va insistir que les seves referències eren cançons populars com Mr. Pleasant de The Kinks o Nowhere Man de The Beatles. El cert és que va aconseguir revelar la naturalesa ambiental de l’estètica seriada i topològica de l’art minimalista de Donald Judd i transcriure en clau cultural aquestes formes industrials, perquè provenien d’una realitat social susceptible de ser documentada. Durant les darreres dècades va continuar aquest treball fotogràfic en diferents espais suburbials, creant un fascinant sistema de relacions, de repeticions i diferències que s’estenen espacial i temporalment des d’aquell treball seminal, qüestionant l’arquitectura, els seus elements idiosincràtics en la seva banalitat, revelant les permeabilitats de l’espai privat en el públic i, en definitiva, les seves funcions com articuladors de l’organització social. Provinent d’una família jueva de classe mitjana alta, l’interès de Dan Graham radicava en la consciència de la intensitat cultural de la nova classe mitjana immigrant: com un voyeur, retratava les llars des de restaurants drive-in, des de la carretera, on la qualitat abstracta de les estructures industrials, els colors que identifiquen les construccions, permeten parlar de la productivitat social del suburbi, per a ell centrada en la cultura juvenil com a resistència a l’ordre establert determinat per la intercanviabilitat de les seves estructures modulars de vida, paral·leles a l’estandardització de la família nuclear per la qual van ser concebudes. Iniciades en el mateix moment del triomf del Pop i continuades fins a finals dels anys 90, aquestes imatges són per a Dan Graham -com es deia en els textos coetanis de l’influent historiador T.J. Clark- celebracions polítiques de la naturalesa revolucionària de la cultura petit-burgesa dins d’un sistema social immobilista. Manuel Segade |