Biografia_Centro Flecha_Der_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Rafel G. Bianchi 

Repensar l’olivera, 2017

Publicació | Llibre d’artista | Cal Cego

 El papel del aventurero pasivo, que tiene todas las garantías

de la seguridad, es pues, el único que en conciencia

podemos aconsejar al lector. Le permite vivir aventuras

 maravillosas sin sufrir sus inconvenientes

 y lo mantiene a salvo de castigos divinos y humanos.

Pierre Mac Orlan

 

En el seu assaig Breve manual del perfecto aventurero[1], Pierre Mac Orlan – pseudònim de Pierre Dumarchey – l’escriptor i bohemi francès fa una divertida defensa de l’aventurer passiu en detriment de la èpica i la glòria que sol acompanyar a l’aventurer actiu; és a dir, l’aventurer de veritat: aquell que s’exposa i pateix a través de les vivències extremes que demana el seu esperit indòmit. Ben el contrari, i des de la comoditat de l’escriptori, o de la cadira, Mac Orlan ofereix aquí una mena de tribut a la imaginació com a motor generador d’aventures sense risc.

Quan fa uns mesos vaig descobrir el llibre, de seguida em van venir a la ment dos exemples sobre aquest tipus d’aventures. De les dues, podem dir que una era més aviat juvenil; i l’altre, potser un pel més intel·lectual, però no massa. La primera és un clàssic que gairebé em fa vergonya explicitar, però és que realment és tan meravellós que ara em sembla imprescindible. Es tracta de l’experiència lectora de Bastian Baltasar Bux a la mítica novel·la de Michael Ende La història interminable. Ho recordeu? potser també us pot sonar més per l’adaptació cinematogràfica de 1984. El nen es troba força perdut en la realitat (la mort de la seva mare, l’assetjament escolar…), i es refugia a les golfes de l’escola a llegir el misteriós llibre que li ha agafat en préstec a aquell llibreter estrany. La fantasia de l’aventura passiva li permetrà focalitzar de nou la seva vida. En segon lloc, em va venir a la ment un llibre que em va recomanar fa un temps l’artista Dani Montlleó. Es tracta de Viaje alrededor de mi habitación[2]de Xavier de Maistre. En aquest cas, l’autor narra l’experiència d’arrest domiciliari que va patir durant 42 dies de 1794, un període aparentment inactiu que l’escriptor va aprofitar per recórrer mentalment aquest espai físic tan reduït. De manera similar a Bastian, de Maistre també decideix refugiar-se en la ment com a eina de resistència fantàstica enfront els problemes de la vida real.

No obstant, la connexió més còmplice que vaig fer al llegir el llibre de Mac Orlan no es troba en l’àmbit de la literatura, sinó en el de les arts visuals, que a més és al que em dedico. Gratament, em va semblar que el nexe més directe amb la definició de l’aventura passiva que coneixia es trobava en la pràctica artística de Rafel G. Bianchi (Olot, 1967). I és que Bianchi porta ja molts anys abordant la conceptualització de la seva obra precisament des d’una posició conceptual força propera a les idees de Mac Orlan. De fet, en altres ocasions, jo mateix havia establert similituds entre la seva obra i certa literatura de muntanya o realment aventurera. Penso per exemple en Los conquistadores de lo inútil[3], de l’alpinista Lionel Terray, on l’escalador narra l’absurditat processual de la conquesta alpina; o en Conquista de lo inútil[4]de Werner Herzog, les seves memòries del rodatge de Fitzcarraldo a la selva de l’Amazones. Sí, és curiós, els títols dels dos llibres juguen amb el mateixos conceptes antagònics: la conquesta i la inutilitat; la gesta i la disfunció. A la vegada, aquests binomis són clau per aproximar-nos a l’obra de Bianchi.

Doncs bé, després de desenvolupar projectes de caire èpic de llarga durada  – com ara La bandera en la cima (2007-2012), on l’artista va pintar els 14 vuit mil (les muntanyes més altes del planeta) en estil hiperrealista sense sortir del seu taller, o més recentment How to paint mountains (2016-2018), un intent de dibuixar tots els paisatges de muntanya que suggereix Alfred Wands en una publicació dels anys 70 – Bianchi, potser per trobar-se ara en un moment més calmat, menys heroic, decideix abandonar els viatges mentals per l’Himàlaia, els Alps, los Andes o les Rocoses per a centrar-se en una aventura molt més tel·lúrica, emocional i relaxada.

Repensar l’olivera suposa un nou repte imitatiu, en aquest cas d’anàlisi minuciós de la petita olivera que la Glòria Padrosa, mare de l’artista, té – o millor dit, tenia – al balcó de casa seva a Olot. Amb la intenció doncs de posar en diàleg la producció d’oli duta a terme des de Cal Cego i la pràctica artística de determinats artistes de la seva col·lecció, Rafel G. Bianchi s’embarca en una nova aventura passiva; potser la més passiva de totes fins la data: la confecció d’un llibre d’artista d’un sol exemplar on, fulla per fulla, branca per branca, i convertit en botànic apassionat, revisa l’arbust domèstic de la Glòria. Per fer-ho, l’artista necessita d’un gest contundent i, inclús, reprovable des d’un punt de vista sentimental. Ha de robar literalment l’olivera per a instal·lar-se, amb ella, a l’espai físic i mental on passen les aventures de Bianchi; és a dir, el seu taller, un lloc molt similar a les golfes on llegeix Bastian o a l’habitació d’on no pot sortir l’impetuós de Maistre. En definitiva, l’espai del procés de treball, i no de la resolució final; un hàbitat – el taller – que des de fa temps marca el ritme processual i temporal que defineix l’obra de Rafel G. Bianchi.

Per acabar, si ens fixem ara en el llibre que – en teoria – suposa la recta final d’aquesta aventura, podem constatar com realment la feina de Bianchi es resisteix cada vegada més a la finalització i el tancament d’una idea. Seguint les lògiques dels llibres de calc, Repensar l’olivera incorpora un darrer gir conceptual basat en la còpia obstinada. La possibilitat lúdica que, qui vulgui, pugui fer un nou dibuix tot calcant els naturalistes dibuixos de l’olivera fets per l’artista. Una dinàmica performativa que, al cap i a la fi, permetria seguir repensant l’olivera de la Glòria de manera infinita.

David Armengol

[1]  Pierre Mac Orlan. Breve manual del perfecto aventurero. Jus Ediciones, 2017.

[2]Xavier de Maistre. Viaje alrededor de mi habitación. Editorial funambulista. Madrid, 2011

[3]Lionel Terray. Los conquistadores de lo inútil, Editorial Desnivel. Madrid, 2015

[4]Werner Herzog. Conquista de lo inútil.Blackie Books. Barcelona, 2010

 

 

Flecha_Top_Centro


Biografia_CentroFlecha_Der_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja

 

 


 


Biografia_Centro Flecha_Der_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Rafel G. Bianchi 

Quién soy yo: autoanálisis de inclinaciones y aptitudes. Ejercicio realizado por Rafel G. Bianchi y valorado por David Armengol, 2012

Publicació | Llibre d’artista | Cru, Girona
25,3 x 19 cm.

 

 

Flecha_Top_Centro


Biografia_CentroFlecha_Der_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja

 

 



Biografia_Centro

 

 


Rafel G. Bianchi

Rafel G. Bianchi va néixer a Olot l’any 1967 i es va llicenciar en pintura l’any 1992. Seguirien un postgrau sobre “L’obra gràfica avui. De l’empremta gravada a l’empremta digital, de la Universitat de Barcelona i un Doctorat en “La pintura a l’era digital” (2002).  De manera paral·lela a una carrera acadèmica que ha culminat exercint de professor, Bianchi (o Rafel Griera Pedrosa), té un treball artístic on escapa de continus formals que puguin ser automàticament perceptibles, exercint una total llibertat a l’hora d’emprar displays i estratègies per arribar al seu objectiu en cada ocasió. Sovint el seu treball gira entorn preguntes, i sovint aquestes es dirigeixen de forma sarcàstica a l’art i l’artista, a la figura i al sistema, possiblement influït, des dels orígens, per un pare pintor de notòria trajectòria. Profund coneixedor del món de l’art i la pintura des de petit, no va tardar però, en destacar dins l’escena contemporània amb un treball que acostuma a apuntar tensions i crítiques amb intel·ligència i ironia. G.Bianchi se serveix de l’absurd i la llibertat que aquest atorga; de la ironia i la subtilesa o del sarcasme d’allò superficial per arribar a aquells llocs on, només amb la rectitud, seria complicat accedir.

Marina Vives Cabré

 


 


 

 

 


 


 


Biografia_Centro Flecha_Der_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Rafel G. Bianchi 

No preguntis a l’ignorant, 2012

Múltiple | Objecte | Resina de poliuretà i pintura acrílica
17 x 7,5 x 4,5 cm.

L’objecte; el gest; la mirada. L’imperatiu; el vermell; el marró. El dubte; la negació; la posada en suspensió. “No preguntis a l’ignorant” és una peça que s’insereix còmodament en una trajectòria, la de Rafel G. Bianchi, basada en la centralitat del subjecte, l’humor -o ironia- i la suggestió de l’absurd.

“No preguntis a l’ignorant” (2005) és originalment una escultura feta amb fibra de vidre que reprodueix la figura de Rafel G. Bianchi a escala 1:1. Representa una figura masculina; esvelta, sense pèl al cap; amb celles frondoses i orelles vermelles. Pantaló negre i jaqueta marró, com uniforme buscant la mínima apercepció. El seu gest, amb les espatlles alçades, els colzes al cos i els braços estirats, amb les mans amb els palmells oberts cap enfora, escenifica un “i a mi què m’expliques” o un “jo què sé”.

La sorna envaeix l’expressió d’una cara dominada per la celles corbades i un mig somriure quasi etrusc que evoca les cares de Franz Xaver Messerschmidt. Una sorna que no només conté, sinó que implica. “No preguntis a l’ignorant” és una ordre: L’artista contemporani, tot i ocupar-se a partir de preguntes, no dóna respostes. Com el color d’unes orelles que es posen vermelles sense permís, l’artista entra en el terreny de la reflexió entorn la veritat sense obligació de donar resultats vàlids.

Rafel G. Bianchi trasllada amb el seu gest la seva figura, la de l’artista, cap a l’assimilació al bufó o el clown, aquest antiheroi que, sense necessitat de triomf, també arriba a la centralitat de l’atenció del poderós per via de l’humor. I per la seva personalitat lliure i independent; per marginal i autàrquic.

No és, per altra banda, la primera vegada que Bianchi s’usa a si mateix com a subjecte detonant. El vam veure als Retallables, on una caricatura de l’artista apareix corrent, o a Un inglés, un francés, un español on Bianchi esdevé figura de còmic, perplex al costat d’un gronxador que l’artista va redissenyar de manera errònia. També el vam veure a Les 8 diferències (en realitat inexistents) de La Vanguardia, fotografiat amb dos personatges amb barret de Pare Noel1, o més recentment a A x metres de l’Objectiu (2006-2014).

La versió produïda per ArtsComing de “No preguntis a l’ignorant” és una figura que reprodueix l’escultura original en resina de poliuretà i pintura acrílica a una escala molt inferior (17 x 7,5 x 4,5 cm.). És, a més, un objecte múltiple, que escapa per això de la unicitat associada tradicionalment a l’obra d’art, posant en tensió la pròpia estructura del mercat; qüestionant-ne la seva pròpia distribució i elitisme a través de la seva distribució il·limitada.

D’aquesta manera, concepte i objecte s’uneixen en una peça que es completa a través de la seva pròpia distribució, estirant la idea de funció i funcionalitat de l’artista contemporani; del seu context, del seu treball, del seu valor; exercint una crítica incisiva a tot un sistema, a través d’un senzill gest carregat de cinisme, quasi maquiavèl·lic, però intel·ligentment presentat com a naïf i burleta.

Marina Vives Cabré

1 MARROQUÍ, Javier. “¿De qué ríe l’ignorant”. A: No Preguntis a l’ignorant (Cru 025). Barcelona: Cru, 2008.


Flecha_Top_Centro


Biografia_CentroFlecha_Der_Centro Flecha_Izq_Centro
linea_baja