Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_CentreObres_Centre


Dora García

(Valladolid, 1965)

El treball de Dora García es caracteritza per la participació dels seus espectadors, als quals s’insta a adoptar una postura en relació a qüestions èticament controvertides, se’ls demana que es comprometin a un examen més detingut d’aquestes qüestions i a reflexionar sobre la naturalesa institucional de l’entorn en el qual es duu a terme la seva trobada amb les obres d’art.

La seva és una pràctica basada en la recerca, i que se centra en temes que es repeteixen i es teixeixen en tota l’estructura de la producció, tals com l’interès en la història dels moviments anti-institucionals (amb especial atenció a la anti-psiquiatria), la figura de l’artista com a outsider i els mecanismes de comunicació, ja sigui lingüística o no. Aquests temes no s’expliquen a l’espectador, sinó que es presenten amb una actitud que ratlla el desafiament: documents, representacions ambigües en performances, conferències i xerrades, videos i llibres que es presenten en l’espai expositiu com arxius, jocs sofisticats de referències, reelaboracions. Els espectadors han de triar la seva pròpia clau d’interpretació, decidir quina actitud prendre, el grau d’interacció que desitgen tenir amb el treball. O bé romandre insensibles a la provocació d’un tema enigmàtic i ambigu presentat de tal manera que fa pensar. Com a complement a aquesta obertura total de la interpretació, García prepara una sèrie d’instruments, sovint en forma de pàgines web, per compartir les seves fonts amb els espectadors, per informar-los sobre els seus projectes i mantenir-los al dia del seu desenvolupament i per arribar a conèixer les seves opinions i reaccions a través de blogs i xarxes socials.

Eva Fabbris

 


Obres_Centre


 

Dora GarciaDora Garcia    DGA_0008_1BR

 

 


ArtisteAnterior_CentreArtisteSeguent_Centre 
   


 


Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_Centre Obres_Centre

 

 


Antoni Muntadas

(Barcelona, 1942)

 

En una entrevista per la revistaSites (Nova York) l’any 1982, Ronald Christ va començar demanant a Antoni Muntadas sobre si se li havia d’adreçar com a Antonio o bé fer-ho com a Antoni. “Bé, Antonio és castellà però Antoni és català”, li respongué l’artista, qui, no obstant, admeté que ell acaba per emprar “sols Muntadas com una solució pràctica”.

Però Christ va relacionar, a continuació, la dualitat Antonio/Antoni amb els enunciats també dobles que en aquells moments solien encapçalar els projectes de l’artista, com són Emissió/ Recepció (1975), Personal/Public (1979-1981), Watching the Press/ Reading Television (1981) o bé una primera entrega de Media Sites/ Media Monuments  que en aquells moments Muntadas es trobava en procés de realitzar i pel qual s’havia trobat amb Christ per tractar a l’entorn. “Llavors, la dialèctica en els teus títols, és una ressonància del teu background?”, li va demanar aquest teòric de l’art i la literatura.

Muntadas respongué afirmativament: “sí, aquesta divisió és un pèl esquizofrènica”. I afegí al respecte de la dualitat català/ castellà: “però, saps, en el llenguatge de la meva ciutat natal hi ha una altra peculiaritat. En català pots distingir entre mitjà, que significa eina, i medi, que significa context, mentre que medium [en anglès, singular] o bé media [en anglès, plural] es refereixen a ambdós”. Pel que Muntadas va extreure, seguidament, una màxima sobre el seu treball que es dedueix d’aquest tret diferencial: “treballo amb el mitjà sobre el medi”.

El comentari també va resultar revelador per a Christ, que va atribuir a l’artista una concepció expandida de la noció de mitjà, que es desmarcava de l’aproximació reduccionista als mitjans que s’havia promogut a Nord-Amèrica a resultes tan el formalisme de Clement Greenberg com el determinisme tecnològic de  Marshall McLuhan. Contràriament, la perspectiva de Muntadas resultava especialment genuïna per entendre el medii el mitjàcom a entitats diferenciades al mateix temps que interrelacionades, com a entitats en tensió: des de mitjan de la dècada de 1970,  Muntadas es fixa en com els medissocials queden naturalitzats a redós de l’acció dels mitjans. D’aquí que l’artista hagués encunyat també, l’any 1976, el concepte media landscape, que li ha servit al llarg dels anys per referir-se a l’objecte d’anàlisi de la seva obra.

Oriol Fontdevila


Obres_Centre


Muntadas-AntoniMuntadas AntoniMuntadas AntoniAMU004
Protocolli venezianimuntadas_documentos

 

 


ArtisteAnterior_Centre     ArtisteSeguent_Centre
 


 


Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_Centre Obres_Centre


Joan Brossa

(Barcelona, 1919 – 1998)

 

Joan Brossa és un dels principals escriptors en llengua catalana del segle XX. Poeta, dramaturg i artista visual de llarg recorregut, sempre vinculat a una concepció avantguardista de la cultura. Va ser un dels fundadors del grup Dau al Set (1948). La seva comprensió del fet poètic no es limitava a la poesia verbal, sinó que l’estenia a tot un seguit de manifestacions artístiques: la poesia visual i objectual; el que ell denominava la “poesia en acció” en referir-se a les arts escèniques no estrictament literàries (la màgia, el circ, el cabaret); el cinema… La seva obra literària ha estat traduïda a més de deu idiomes. Com a artista visual va ser determinant la seva presència a l’Art’20 de Basilea (1989) i als pavellons oficials de les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997) a més de múltiples exposicions monogràfiques i col·lectives. Home compromès amb Catalunya i amb la democràcia, el seu reconeixement institucional va trigar a arribar-li: el 1987 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona; el 1988, la medalla Picasso de la UNESCO; el 1992, el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya; i, entre d’altres, el 1996, la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministerio de Cultura. L’any 1999 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, a títol pòstum.

Joan M. Minguet Batllori 

 


Obres_Centre


 

brossa_poemesvisuals

 

 

 

 


ArtisteAnterior_Centre     ArtisteSeguent_Centre 

 


 

 


Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_Centro Obres_Centre


Ignasi Aballí

 

   Ignasi Aballí va iniciar la seva carrera a finals dels vuitanta vinculat a la pràctica de la pintura. De seguida va recollir els corrents conceptuals per a qüestionar els elements de la mateixa pintura com la representació, el suport o el mateix material pictòric en obres en les quals l’artista desapareix: deixar secar pots de pintura o quadres en els quals la imatge és el resultat de les petjades del sol sobre la tela. Com a resposta a la crisi de la representació en l’art o de la impossibilitat de representar res (comú a escriptors afins com Perec o Enrique Vila-Matas) va iniciar sèries com les errades, en les quals esborra amb Tipp-Ex l’espai del quadre, o sèries realitzades mecànicament, reunint retalls de diaris segons les dades que contenen. A l’exposició “Desapariciones” al Centro de Arte Reina Sofía de 2002 va introduir per primera vegada elements que provenen del cinema i amb els quals començaria una reflexió més àmplia sobre la imatge en la societat contemporània. Una doble preocupació, per la imatge i per l’estatut de la pintura, que formava el recorregut de l’exposició que va dedicar al MACBA el 2005 i que va viatjar al Museo Serralves d’Oporto i a l’Ikon Gallery a Birmingham. L’obra d’Ignasi Aballí estarà present en la selecció oficial de la Biennal de Venècia 2007.

 

David G. Torres

 


Obres_Centre


IA.0001IA.0002 IA.0003 IA.0004
IA.0005IA.0005IA.0007IA.0008
IA.0009IA.0010IA.0011IA.0012
IA.0012IA.0014IA.0015IA.0016
IA.0017IA.0018IA.0019IA.0020
IA.0022IA.0022IA.0021IA.0026
IA.0025IA.0024IA.0027IA.0028
IA.0030IA.0034_1 IA_35 ignasi-aballi-entre-marcs 

 


ArtisteAnterior_Centre           ArtisteSeguent_Centre


 


ArtistesIobres_esq


Biografia_CentroObras_Centro

 

 


 

Núria Güell

(Vidreres, Girona, 1981)

Llicenciada en Belles Arts (Escultura) per la Universitat de Barcelona (2003) on cursa estudis de doctorat (Temps i Lloc a l’art contemporani) i complementa la seva formació al Màster de Fotografia Digital. Idep. L’any 2008/9 cursa el postgrau en Art Conducta, dirigit per Tania Bruguera, ISA., l’Havana, Cuba, que marcarà la seva obra i el seu desig de treballar amb “la realitat” continuant els seus estudis a Soma, Mèxic (2012).

El seu treball s’ha exposat a La Biennal de l’Havana, la de Pontevedra; a la de Ljubljana; la de Liverpool, la Biennal d’Atenes i la de Göteborg; i a la Triennal de Tallin, la de Sorocaba i la de Sao Paulo, així com en museus de Barcelona, ​​l’Haia, Madrid, Hertogenbosch, París, Nova York, Chicago, Miami, Formigine, Londres, Estocolm, Istanbul, Leipzig, Bucarest, Zagreb, Cali, Lima, Berlín, Graz, Viena, Limerick Budapest…

Entre les seves últimes exposicions individuals és destacable la seva participació a l’Arts Santa Mònica, Barcelona; a l’EspacioMeBAS, al Museu de Santander; la Galerija Miroslav Kraljvić, a Zagreb, Croàcia o la Salle Zero, l’Havana, Cuba.

Entre els premis que ha rebut es troben el Premi RAC. Madrid, Premi GAC-DKV. Barcelona, ​​5 x 5. International Prize of Contemporary Art. EACC. Castelló (2014), IMMA. Dublín, Irlanda, Iaspis Residence. Gothenburg, Sweden (2013), les Beques Agita, Figueres (2012), els Premis a la Creació Injuve, Madrid (2011), i el Premi Miquel Casablanques. Barcelona (2010), la Beca de creació Guasch Coranty (2009)…
El seu compromís artístic i social la porta a col·laborar amb diversos centres socials autogestionats.
www.nuriaguell.net

Isidro López-Aparicio Pérez

 


_Mes_Obres


 

 Unknown

Artiste_Anterior             Artista_Siguiente


 


Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_Centre Obres_Centre


 

Hans Peter Feldmann

 

 

Hans Peter Feldmann (Düsseldorf, 1941) va iniciar la seva feina com a artista al final dels anys seixanta. Des de llavors el seu treball s’ha caracteritzat per mostrar un interès per les experiències o els moments quotidians menys atractius; una consciència crítica enfront de les estructures en què es produeix l’experiència estètica, i una ironia que alleugereix però no amaga les qüestions morals.

El que més li interessa són les formes d’art que elaborem en la vida quotidiana, especialment els usos i significats que donem a les fotografies.

El seu treball, ple d’humor, interroga l’espai simbòlic que s’obre entre el que les coses són i el que signifiquen per a nosaltres. Mostren els somnis i els desitjos que projectem sobre les imatges i els objectes tot carregant-los de sentit. O indaga en les narratives que construïm amb les imatges del dia a dia i amb els objectes que no han estat refinats per la classe o els diners.

Interessat en el que és col•lectiu, el que és efímer i el que no té valor, el seu treball es presenta sempre sense signar i en edició il•limitada. És la seva manera de posicionar-se enfront del sistema de producció i consum de l’art i les nocions de valor, permanència i autoria que s’associen a l’objecte artístic. I és que Feldmann creu que la funció de l’art no és altra que ajudar-nos a fer de mitjancers amb la vida.

 

 Helena Tatay


Obres_Centre


 

Hans Peter FeldmanHans Peter Feldman001-aHans Peter Feldman
005-a003-a004-aHPF Voyeur 4rth_2010
003-b002-aHPF Voyeur 1st_1994HPF Voyeur 5th_2011
008-a012-aHPF_Voyeur 2nd_1997 HF.0004
 002-a 001-a 25-works,-folio) 

 


ArtisteAnterior_Centre     ArtisteSeguent_Centre


 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Dora García

Read with golden fingers (L’Innommable – Samuel Beckett), 2010

Objecte | Llibre usat i pa d’or
13,5 x 18 cm
DGA.0002-

A la primera dècada dels 2000 Dora García va iniciar una sèrie d’obres, realitzades a partir de volums d’obres literàries, que ha anat ampliant fins a l’actualitat. En aquesta sèrie, a més de materialitzar el seu constant interès per estudiar els fenòmens vinculats al llenguatge i la comunicació, l’artista posa en joc la seva habilitat per explorar -i explotar de forma creativa- els entrecreuaments entre literatura i performance, centrant-se, en aquest cas, en la faceta més performativa de la lectura, és a dir: en la seva condició d’acte o acció. 

Les peces que conformen aquesta sèrie són llibres únics, que l’artista realitza a partir d’edicions de butxaca de títols dels seus autors de capçalera, durant la lectura dels quals s’impregna els dits de pa d’or. D’aquesta manera, en les petjades daurades que cada lectura va deixant sobre la superfície del paper s’hi conserven, encara visibles, els gestos físics propis de l’acte de llegir. Un acte a la vegada universal i personal, potencialment infinit i alhora irrepetiblement únic; un acte que es perllonga al llarg d’un temps donat, establint, en paraules de la pròpia artista, “un procés de temporalitats cerebrals estranyes de calibrar, però molt accessibles si se segueixen els gestos i moviments del lector”. Així, les marques daurades dels seus dits sobre les pàgines permeten dotar d’entitat material a la lectura en tant que “acció que sembla no deixar rastre en el cos, i que, no obstant això, genera temporalitats complexíssimes entre el passat infinit de l’escrit i el futur de tots els seus lectors”.

La peça Read with Golden Fingers (L’innommable – Samuel Beckett), de 2010, que pertany a aquesta sèrie, s’ha realitzat sobre un exemplar de l’Innomable (1953), un llarg monòleg escrit en primera persona al llarg del qual el personatge narrador, la identitat del qual se’ns dibuixa amb contorns borrosos i canviants, reflexiona sobre la capacitat del llenguatge i el discurs per construir la realitat que l’envolta i, fins i tot, la seva pròpia essència. “La cerca de la manera de com posar un final a les coses, un final a la parla”, afirma el narrador, és el que li permet al discurs prosseguir”.

Fent-se eco d’aquesta perspectiva, es diria que és la lectura de Dora García, amb el rastre daurat que deixa rere seu, la que materialitza l’acte comunicatiu que s’estableix entre autor i lector. En fer-ho, destaca -en tant que ho torna visible- el paper de l’espectador en la seva condició de co-partícip de l’acte literari, al mateix temps que “fa callar” el volum, deixant-lo inutilitzat per a futures lectures i cancel·lant, per tant, el seu infinit potencial com a eina de comunicació. Al seu torn, la càrrega simbòlica de l’or –per valuós, però també per materialment quantificable- se superposa al discurs literari, i contrasta amb el caràcter immaterial, i per tant incommensurable, de la lectura.

Mela Dávila

 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro


linea_baja
 

 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Hans-Peter Feldmann

100 years, 1997-2000

Fotografia | b/n
31 x 24 cm. (x101)
 HF.0004
El treball de Hans Peter Feldmann s’ha desenvolupat a través de mitjans molt diversos, però és conegut, sobretot, pels treballs que fa amb fotografies o pels llibres, sense text, que hi elabora.

Des de ben jove, sent fascinació per l’efecte que la imatge fotogràfica produeix en nosaltres. Acostuma a dir que “una foto és sols un tros de paper, un objecte, que, en mirar-lo, ens provoca emocions: simpatia, pena, agressivitat, records, estats d’ànim, etc., però no és la foto la que ho fa, sinó el nostre cervell. A més, això passa amb tota mena de fotos, bones, dolentes, col•lectives i privades”. A causa d’aquesta fascinació, Feldmann ha aplegat al llarg dels anys un extens arxiu d’imatges de tota mena. Potser per això, la gamma de fotografies que fa servir en les seves sèries és molt àmplia, tot i que el treball de Feldmann es presenta –al contrari que les imatges mediàtiques que cerquen el glamour– com desproveït d’atractiu: reproduccions barates, fotos en blanc i negre o fotocòpies i imatges corrents. Per tot plegat, el que mostra el seu treball és un món semblant al nostre, un món fràgil i gris, el sentit últim del qual és incert.

De la fotografia no li interessa la imatge individual, sinó les sèries d’imatges o, més ben dit, el que hi apareix en agrupar-ne una sèrie. Les seves conegudes “Sèries del temps” dels anys setanta consisteixen en imatges consecutives fetes en un breu període de temps. Amb 36 fotografies successives, els negatius d’un rodet analògic, mostrava algun moment corrent o trivial de la vida: el pas d’un vaixell, un amic llegint, etc. Era la seva manera d’aturar el flux del temps per examinar-lo. La sèrie “100 anys” continua la seva reflexió sobre el pas del temps, ara lligant-lo al cicle de la vida.

Quan ja era conegut com l’abanderat de la fotografia d’aficionat, la foto de l’àlbum de família, la instantània i, fins i tot, la mala fotografia, Feldmann va produir, l’any 2000, la sèrie extensa de fotografies en blanc i negre acurades que va anomenar “100 anys”.

La sèrie consisteix en 101 retrats de persones d’edats compreses entre els 8 mesos i els 100 anys. La persona fotografiada posa al centre de la foto, de manera tranquil•la i en el seu ambient habitual, mirant l’espectador a través de la càmera. A sota de cada fotografia veiem imprès el nom de pila i l’edat de la persona fotografiada. Quan s’exposa, la sèrie es presenta com una línia llarga de 101 retrats que anem resseguint com si recorreguéssim cent anys. Tota una vida. Quan ens acostem a la nostra edat, solem mirar amb més atenció, ens preguntem per la persona fotografiada i ens hi comparem. Per fer aquesta sèrie, Feldmann ha fet servir el seu entorn afectiu. Totes les persones fotografiades pertanyen a la seva família i al seu cercle d’amistats o de coneguts. Es tracta d’una cosa habitual en el seu treball. Per a l’artista, ordenar linealment les edats de les seves relacions és una manera d’intervenir en el pas del temps, que tanta angoixa ens provoca. Per a l’espectador, recórrer la sèrie és reflexionar sobre la seva pròpia condició temporal.

La sèrie es presenta també com un llibre. Tot i que la major part dels llibres de fotos de Feldmann tenen un disseny auster, en aquest ha jugat amb el disseny de la portada. Les nombroses petites fotos que emplenen la tapa i el tipus de lletra li serveixen per apartar-se del disseny seriós que, per contingut, li tocaria. Això també és una característica del seu treball: intentar una cosa profunda i important i transgredir-ne l’essència a través de l’humor. Una manera de no prendre’s seriosament

 Helena Tatay


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja

 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Hans-Peter Feldmann

Old painting (naked woman laying, with black barrel over the eyes), 2005

Pintura | Oli i acrílic sobre tela
150 x 110 cm
HF.0003
Durant una temporada de la seva vida, Hans-Peter Feldmann es dedicà a comprar pintures antigues en subhastes, especialment retrats del segle XIX.  Amb un subtil gest, els dibuixava nas de pallasso, els creuava els ulls, els pintava un blau o -com en aquest treball- una barra negra sobre els ulls, a aquestes obres desconegudes i descatalogades de la història de l’art. Si es pogués anomenar un tret constant en el treball de Feldmann, seria la voluntat de situar totes les imatges en un mateix pla semàntic i de valor, ja estiguem parlant d’olis, de fotocòpies, de bitllets d’un dòlar o de fotografies trobades en un mercat de segona mà. Aquest artista anticipa la manera en què a l’actual cultura de la informació no podem distingir el valor de les imatges, ja que totes circulen per igual en un mar de píxels. El títol d’aquest treball, Old painting (naked woman laying, with black barrel over the eyes) no és res més que això, una “pintura antiga d’una dona nua amb una franja negra als ulls”.  La seva obra no pretén representar res que no veiem, encara que el parany resideixi en què tots sabem quelcom de la història de l’art.  Tots podem identificar el propòsit pel qual la pintura va ser creada, perquè hem vist aquestes pintures un nombre infinit de vegades, en reconeixem l’estil, la pinzellada i la composició, i per tant, entenem el codi del seu missatge. A més, es correspon al gest trapella per excel·lència, tradicionalment vandàlic, que suposa pintar per sobre d’una pintura.Actualment, poques són les imatges que apareixen censurades. El flux d’imatges que circula per internet i especialment per les xarxes socials ha fet impossible controlar allò que pot mostrar-se i allò que no. La barra negra sobre els ulls, signe de privacitat, gairebé es podria dir que actualment no té sentit. Això fa que Old Painting …, produït l’any 2005, encara sembli més contemporani, ridiculitzant tota escletxa de decòrum que pogués existir abans d’Instagram.  No és la primera vegada que Feldmann treballa el nu femení i la seva significació, gairebé com una cosa pop. En una altra sèrie anomenada Stamps with Paintings, recull una col·lecció de segells en els quals apareixen nus clàssics de la història de l’art. Resulta curiós veure com la majoria són exemplars de països que van gaudir d’una època moderna en la qual interessava la relació amb el cànon artístic occidental, i que actualment estan sumits en règims dictatorials i religiosos. La tradició clàssica i neoclàssica va permetre la representació del nu femení en l’art. Ara, centenars de milions d’imatges pornogràfiques circulen per internet mentre en alguns països el nu segueix sent tabú. Amb aquest gest, Feldmann al·ludeix a com la percepció sempre és relativa i condicionada pel context sociopolític on és produïda.Hans-Peter Feldmann gairebé no fa entrevistes perquè diu que no tot pot traduir-se a paraules. En canvi, és conscient de la perillositat de les imatges, potser perquè, com esmenta Didi-Huberman, creen un altre tipus de significació diferent, oberta, fora dels cànons de la raó. André Malraux, Aby Warburg i Pierre Bourdieu van introduir la noció del “museu imaginari”, els usos socials de la fotografia i la idea de l’Atles Mnemosyne.  Potser aquests conceptes puguin estar darrere de l’obsessió per col·leccionar objectes de Feldmann.  La relació entre reproducció i original, i la seva obsessió amb la conservació i descontextualització dels artefactes en un institut iconogràfic, són algunes de les constants que podem apreciar en aquest treball, encara que aparenti ser només una broma.

Rosa Lleó


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja