Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_CentroFlecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 


 

Antoni Muntadas

Dérive Veneziane: The Edition, 2015

Film | Color PAL | So  | HD 16:9 | 38′

Fotografia | 30 fotogrames originals del film

Protocolli veneziani
 

“One day, cities will be built for dérive” (Un dia, les ciutats es construiran per anar a la deriva). Amb aquesta cita de Guy Debord clouen els 38 minuts de Dérive Veneziane, un periple nocturn amb barcassa que Muntadas va realitzar l’any 2017 pels canals de Venècia.

En efecte, l’any 1957, Venècia ja havia estat objecte de fascinació per part de la Internacional Situacionista, quan l’artista Ralph Rumney i, després, el mateix Debord van escollir aquesta ciutat per implementar de manera pionera la seva idea de la  psicogeografia, això és: l’ús intensiu de la deriva com a forma de recórrer i generar un coneixement alternatiu del medi urbà i, tanmateix, anticipatori. Tal i com va manifestar un altre artista del mateix cercle com és Asger Jorn, la psicogeografia és “la ciència-ficció de l’urbanisme”: anar sense rumb i perdre’s per la trama urbana va ser pres pel Situacionisme com un estímul per despertar la imaginació i, així, generar-se aproximacions analítiques rellevants al medi urbà.

Seixanta anys després, la deriva que Muntadas escomet a la mateixa ciutat pren un caire considerablement més sinistre que les dels seus antecessors. En la nocturnitat, el silenci i la solitud dels canals que aquest vídeo registra no deixa de ressonar-hi la comparació que, almenys des de Thomas Mann, ha quallat entre Venècia i la mort, i així mateix entre les góndoles que hi circulen i els taüts. Tal i com Mann escriví al respecte a La mort a Venècia (1912), “Aquesta estranya embarcació, que des de l’època de les balades ens ha arribat inalterada i tan peculiarment negra com tan sols poden ser-ho, entre totes les altres coses, els taüts, evoca aventures ocultes i perverses entre el clapoteig nocturn de l’aigua; evoca encara més la mort mateixa, el fèretre, l’obscuritat funeral, així com el silenciós viatge final”.

La deriva de Muntadas es pot llegir com una acció autorreflexiva, que pràcticament queda tematitzada en sí mateixa quan, al llarg del vídeo, apareixen en la franja inferior de la imatge un seguit de cites de Debord amb què aquest va definir el mateix concepte deriva. D’aquesta manera, si per a Debord, Venècia podia ser tota ella una manifestació avançada de la ciutat futura basada en la deriva, en la deriva que recentment hi ha practicat Muntadas hi domina una actitud meditativa i que cerca, tal vegada, verificar l’actualitat de les asseveracions que féu el filòsof. En qualsevol cas, les paraules de Debord queden capturades pel to elegíac que ha acabat impregnant l’imaginari de Venècia, i no pas es manifesten amb la potència revolucionària que anteriorment haurien pogut tenir.

Dérive Veneziane és la primera part de la triologia Estrategias del desplazamiento (2017). Amb aquesta s’aborden tres entorns on l’aigua té un clar protagonisme en la definició de paisatges que es poden declarar obertament “amfibis”: Venècia, una ciutat flotant; el Guadiana, un riu que apareix i desapareix en diferents ocasions al llarg del seu transcurs; i Finisterre, un emblema històric del límit entre la terrestritat i el més enllà. De la sèrie, s’ha dit que es tracta d’un dels projectes més intimistes de Muntadas i que tot l’itinerari entre els diferents entorns pot ser entès com una reflexió a l’entorn de l’existència humana.

Oriol Fontdevila

 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro

Flecha_Izq_Centro
 

 


 

 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 


 

Enric Farrés Duran

El Viatge Frustrat, 2015- 2016

Video | Color | So | 1 hora 45 minuts

El_Viatge_Frustrat

 

El Viatge Frustrat és un projecte artístic d’Enric Farrés Duran produït per Cal Cego, en el qual l’artista i el col·leccionista s’embarquen en una aventura per mar, amb la intenció de refer el viatge a França protagonitzat per l’escriptor Josep Pla i el seu amic Sebastià Puig i Barceló, més conegut com l’Hermós, l’any 1918. En el relat “Un viatge frustat” (publicat per primera vegada a Un bodegó amb peixos, Selecta, 1950), Pla hi explica amb tot luxe de detalls la travessia, realitzada a vela, a rem i sense papers, així com el motiu principal: visitar uns familiars d’Hermós al Rosselló francès, encara que en el transcurs de la travessa es desvetlla la veritable motivació principal: tornar per a poder-ho explicar. És sabut que el viatge frustrat de Pla mai va arribar a realitzar-se i que encaixa en la idea de crear ficcions construïdes a partir de nombrosos detalls reals (personatges, tipus de peixos, condicions meteorològiques, estats d’ànim, etc.) per donar-los veracitat.

Al contrari que Pla, Farrés sí que realitza el viatge frustrat, que té lloc a la Costa Brava, en ple mes d’agost de 2015. La seva intenció no és crear una ficció realista sinó una realitat ficcionada a partir d’una documentació específica més propera a unes fotografies i vídeos de vacances que a la tradició èpico-tràgica que sovint acompanya els projectes d’artistes i cineastes relacionats amb el mar (recordem, In search of the Miraculous de Bas Jan Ader o Fitzcarraldo de Werner Herzog, per citar-ne només alguns).

El viatge frustrat d’Enric Farrés està a les antípodes d’allò heroic: un artista és remolcat en la seva minúscula barca (una xalana de fusta de 2 metres, sense motor a causa d’un misteriós robatori) per una altra embarcació en perfectes condicions (una rèplica de l’embarcació del poeta i editor Carlos Barral, anomenada “Capità Argüello”, popularment coneguda com La Barrala), capitanejada per un col·leccionista, Josep Inglada, un dels artífexs de Cal Cego. En el transcurs del viatge es produeixen moments de dificultats, d’oci, d’espera i de trobades.

A El Viatge Frustrat la quotidianitat ocupa gairebé tot el metratge, està poblat de moments d’espera en què no passa res extraordinari. No hi ha històries d’amor, d’odi, robatoris o assassinats, no hi ha misteri ni coincidències extraordinàries, però el fet que no passi res, tot i que es creïn expectatives, també mereix ser explicat, i com narra la veu en off en un moment del vídeo, “les aparences no enganyen, són aparences”. I, en aquest sentit, trobem els referents de Farrés en escriptors com W.G. Sebald i Enrique Vila-Matas o en artistes com Ignasi Aballí i tota una genealogia d’”artistes del No” que, com Bartleby, desapareixen, deixen d’escriure, de fer del no-res l’objecte de l’obra, aproximant-se a la realitat des de perspectives inèdites.

El temps és un altre tema clau, ja que el temps de vacances i el temps de producció es barregen i confonen, igual que amb el temps a terra, en el qual no passa res, a l’espera de millors condicions meteorològiques per poder prosseguir amb la travessa.

D’una manera propera i molt quotidiana, el vídeo tracta alguns dels grans temes de l’art, com les relacions entre l’artista i el col·leccionista; entre el deixar-se portar i prendre el timó i, en certa manera, la desmitificació i revisió dels rols (l’artista ja no és heroic i dedica part del seu temps de treball a estar estirat a la petita barca mentre escriu a Facebook; el col·leccionista ja no és el que compra l’obra o la produeix aportant els fons necessaris per a la seva realització, sinó que porta la barca, cuina o compra l’avituallament). Un altre aspecte és el viatge cap a la internacionalització (aquí certament mostrada com una postura naïf) tan important perquè el treball d’un artista sigui reconegut i legitimat.

A El Viatge Frustrat el guió es va escrivint mentre s’esdevé. El vídeo, un format que Enric Farrés explora per primera vegada amb aquest treball i que ha comptat amb l’edició de Telma Llos Martí, utilitza recursos que recorden als tutorials de Youtube o a una conferència via Skype: hi apareixen mapes de Google; la utilització de material d’arxiu o el propi escriptori de l’ordinador de l’artista. D’aquesta manera, utilitzant solucions vídeo-gràfiques i formats de comunicació actual, Farrés Duran és capaç de traduir al vídeo la utilització de la narració en primera persona que en altres projectes ha formalitzat en llibres o de recorreguts guiats i comentats.

Montse Badia


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 




Biografia_Centro

 

 


Enric Farrés Duran

 (Palafrugell, Girona, 1983)

Enric Farrés Duran (Palafrugell, Girona, 1983) és un narrador d’històries, històries en les que la realitat i la ficció s’acaben trobant i modificant. El seu treball s’articula a partir d’investigacions, coincidències i trobades fortuïtes i de la possibilitat de realitzar connexions entre diferents llocs, objectes i circumstàncies. Farrés Duran crea narratives que revelen relacions amagades i inesperades, que de vegades impliquen temps i llocs diferents. El relat -narrat i escrit- juga un paper essencial en aquests processos, i les informacions que aporta són essencials per a poder apropar-nos al procés i a les connexions que estableix. Els seus projectes es formalitzen en instal·lacions, recorreguts comentats, visites guiades, llibres i vídeos.

De la mateixa manera que l’escriptor Enrique Vila-Matas no escriu sinó que re-escriu, Farrés Duran combina i barreja les estratègies tècniques i conceptuals mentre juga amb tot el bagatge cultural que té al darrere. La referència a Vila-Matas no és casual, ja que l’artista pren el seu llibre París no se acaba nunca i, literalment, en fa una clonació formal com a punt de partida d’una sèrie de projectes en els què ens convida a un recorregut autobiogràfic, on la veritat i la falsedat, allò versemblant i l’improbable s’acaben confonent.

En col·laboració amb Joana Llauradó, Farrés ha elaborat projectes per al Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Frederic Marès, que per mitjà de recorreguts guiats exploren aspectes relacionats amb l’acte de col·leccionar; arxivar; o com s’escriu la historiografia i els diferents nivells de mediació en relació a les obres exposades.

Un dels seus treballs més recents de Farrés és El viatge frustrat, produït per Cal Cego, en el que parteix del relat amb el mateix títol de l’escriptor Josep Pla. En ell, com en d’altres dels seus treballs, l’artista inicia relats que combinen fets reals i històries inventades que ell, com a bon narrador, ens convida a seguir i gaudir, però també a qüestionar i posar en entredit.

Montse Badia



 

 viatge_frustrat 

 


Artiste_Anterior          Artista_Siguiente


 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 


 

Lúa Coderch

Treball de Camp, 2015

Peça sonora | 2 vinils transparents, 11’58” i 11’58”
33 rpm

(Composició: Erica Wise)

treballdecamp

Desaparèixer, deixar rastre, rastrejar i concatenar històries per tal de construir un relat, de vegades vital… Tots aquests conceptes no són aliens a la pràctica de Lúa Coderch, un treball que s’ancora en la realitat i la memòria i que destaca per la seva forma rigorosa, precisió, profunditat i per ser subtilment juganer i subversiu.

Les derives i el relat són una part essencial del seu treball. La concatenació d’idees, fets, anècdotes i situacions configuren hipertextos i recorreguts no jerarquitzats, a la manera de derives, en el transcurs de les quals es construeix el relat. És el cas del vídeo Oro (2014), una narració a partir de referències i material visual molt diversos, sobre com es generen el valor i el carisma i la seva relació amb la distància, l’opacitat i l’aparença.

El relat en primera persona també és habitual en la seva pràctica, com en el cas de Night in a Remote Cabin Lit by a Kerosene Lamp (2015), una breu correspondència vídeo-gràfica entre dues persones, el leitmotiv de la qual és la construcció de refugis a la naturalesa, tot i que la precarietat de les estructures les converteix en el punt de partida per pensar en les nostres formes d’habitar i de relacionar-nos amb el món.

La naturalesa, la seva exploració i, diguem-ne, deconstrucció/reconstrucció, torna a aparèixer a Oro, Life in the Woods (2012-2014) primer i, més recentment a Treball de Camp (2015), una peça sonora produïda per Cal Cego en la qual l’artista recorre els camps d’oliveres i l’humil bosc que els envolta a la zona del Penedès enregistrant els sons que van construint la idea de paisatge. Així, selecciona sons que l’artista considera susceptibles de ser cantables a posteriori, com el dels ocells, les abelles o el vent, mentre en discrimina d’altres com el so dels cotxes o els avions. Aquesta aproximació converteix la peça en un exercici de paisatgisme sonor, no molt diferent del que podria fer un paisatgista que utilitzés el dibuix. Arribats a aquest punt es podrien començar a disparar les connexions amb aquell dibuixant del film “El contracte del dibuixant” de Peter Greenaway, que també rebia l’encàrrec de dibuixar un paisatge quotidià i domesticat, punt en el que finalitzarien les similituds amb Lúa Coderch, ja que, a diferència de Mr. Neville, Coderch no es troba confrontada a intrigues ni complots. Al contrari, un cop finalitzat el registre sonor, l’artista se sotmet a un procés purament tècnic i laboriós, gens espectacular (i que per això mateix prefereix mantenir desapercebut), consistent en desmuntar els sons l’un darrera l’altre i alentir-los o accelerar-los per apropar-los al registre de la veu humana per, a continuació, memoritzar-los, interpretar-ne petits fragments de so, registrar-los i tornar-los a la velocitat original per anar substituint un a un els sons naturals pel seu equivalent en la versió, diguem-ne, cantada. En definitiva, sotmetre’s a un treball laboriós i precís per produir un paisatge sonor absolutament construït que substitueix al natural d’una manera versemblant.

Al principi del text parlàvem d’una aproximació subversiva i juganera. Tots dos aspectes estan molt presents a Treball de camp, encara que sempre precedits per l’adverbi subtilment. La subtilitat és la que fa que no sigui obvi que els sons que escoltem no són els naturals. L’audició de la peça provoca certs moments d’irritació, de tenir la sensació que alguna cosa no encaixa, de moments orquestrats o massa compostos. La irritació o la sospita són precisament el que reforça l’atenció, i amb ella, la necessitat d’investigar, d’esbrinar què és exactament el que provoca l’estranyesa; l’intentar comprendre i descobrir la construcció del mecanisme per pensar i fer-nos preguntes, de nou, sobre el jo i el paisatge, que és el mateix que dir, sobre la nostra relació amb el món.

Montse Badia


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 



Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_CentroObras_Centro

 

 


 

Lúa Coderch

 (Iquitos, Perú, 1982)

Lúa Coderch és Màster en Producció i investigació artística (2012) i llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona després del seu pas per l’Escola Massana en l’especialitat d’escultura.

Creadora d’una obra embastada al voltant de la invenció d’històries i/o la fabulació que es desprèn d’imatges tan aparentment anodines i quotidianes com evocadores i suggeridores per a la imaginació de qui es topa amb elles, bona part de l’interès de l’obra de Lúa Coderch radica en la seva capacitat d’assenyalar absències, relatar l’inexplicable per via d’una precisa i hipnòtica narració i fomentar la creació de plataformes susceptibles de connectar amb l’espectador, sigui a través d’objectes, anècdotes o veus, o per mitjà de situacions que permetin la re-actualització de significats i, en conseqüència, l’accés a d’altres lectures perfectament possibles.

Segons es desprèn de les paraules de la pròpia artista, tot, absolutament tot, és susceptible d’afectar-nos, i en la mesura que això és així, no només res és inamovible, sinó que pot ser l’inici d’una cadena d’actuacions de la qual res ni ningú hauria de ser exclòs. En realitat, per no accedir a l’estadi de l’oblit, només cal reactivar mitjançant la nostra aportació tot allò que ens convida a estirar del fil.

Partint del que s’ha dit fins aquí, podríem afirmar que l’obra de Lúa Coderch, independentment de la manera en què es materialitza -és a dir: vídeo, fotografia, escultura, instal·lació, so, etc.- és un esglaó més en el procés de re-actualització d’allò que l’afecta, d’allò que la marca i d’allò que permet i ens permet entendre l’art no com el que tendeix cap a la relaxació sinó com el que advoca per l’imperiós desig de cremar. O com allò que, segons diu Vila-Matas en relació a Bolaño, permet que les tenebres es converteixin, algun dia, en claredat.

Frederic Montornés


Obres_Centre


 

treballdecamp

 


Artiste_Anterior Artista_Siguiente