Biografia_Centro Flecha_Der_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Dora García

Respiración artificial / Performance / Eco oscuro, 2016

Edició | Posters. MOREpublishers, Ghent
89 x 59,4 cm. (x3 cm.)
Aquests tres pòsters van ser produïts per MOREpublishers (Gant) tot coincidint amb una exposició individual de Dora García al IVAM de Valencia l’any 2016. Aquesta exposició tenia el triple títol que identifica cadascun dels pòsters en una narrativa entrellaçada vinculada per una mateixa imatge. El dibuix representa dos caps units mitjançant una cinta de Moebius en el que és un tema recurrent en l’artista: la identitat en perpetu canvi, la fusió o mergingde personatges així com el seu desdoblament, el gènere, el doble o Doppelgänger i altres. Hi ha també en aquest dibuix una dimensió utòpica inspirada en un imaginari amfibi de ciència-ficció.

 Respiración artificial és una performance en la qual un grup de participants observa la ciutat (Valencia, Madrid) a través de diferents gravacions d’àudio i transcripcions. El text sortint equival a més de tres-centes entrades a manera de versicles o resos editats per l’artista, tot mantenint l’estil col·loquial de les gravacions originals. La descripció tècnica de l’entorn i la retransmissió de la realitat afavoreixen una narrativa instantània: una escriptura i una lectura que no cessen i que produeix una projecció que, com a la caverna de Plató, il·lumina l’enteniment entre dos persones, un escriptor i un lector, un que explica i l’altre que escolta. La peça agafa el seu títol del llibre homònim de l’escriptor argentí Ricardo Piglia, que encarna a la novel·la a Emilio Renzi, el seu alter ego. L’obra d’aquest escriptor és la prova de que es pot ficcionalitzar pràcticament tot. Per exemple, llegir teoria o psicoanàlisi, Lacan i Freud, com aventures de les peripècies del subconscient. “No és el psicoanàlisi una gran ficció?” es demana Piglia. A la novel·la Respiración artificial, la història, la investigació i la política es camuflen en aquest  artifici que és la ficció. A la performance, dues persones van llegint de manera alterna els versicles, tot creuant ficció i realitat.

Performance està inspirada en la pel·lícula del mateix títol dirigida per Donald Cammell i Nicolas Roeg l’any 1970. Es tracta d’un dels films arty més icònics del cinema britànic i va ser interpretat per Mick Jagger i James Foxx. Aquesta és una obra de “teatre llegit” per a ser executada per sis actors o intèrprets i es basa en un guió que vaig escriure com a colofó a la col·laboració amb l’artista a l’exposició a l’IVAM. Sis guions, un per cada personatge, resten damunt la taula fins que els actors l’activen de manera periòdica. El guió parla de l’actualitat dels múltiples significats del terme “performance” (a l’art, la dansa, l’art de la interpretació i l’escena experimental). Continua amb una de les preguntes de l’artista: On van els personatges quan la novel·la s’acaba?

En tercer lloc, Eco oscuro és el títol d’una novel·la escrita per Francisco “Paco” Baena, en la qual l’obra de Dora García apareix ficcionalitzada i acaba per determinar les relacions entre els diferents personatges. Aquestes tres peces col·laboratives serveixen per a generar una continuanarració que no cessa i que caracteritza tota la seva producció com un dispositiu sempre obert a l’Altre.

Peio Aguirre

 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroFlecha_Izq_Centro


linea_baja
 

 


Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_CentreObres_Centre


Dora García

(Valladolid, 1965)

El treball de Dora García es caracteritza per la participació dels seus espectadors, als quals s’insta a adoptar una postura en relació a qüestions èticament controvertides, se’ls demana que es comprometin a un examen més detingut d’aquestes qüestions i a reflexionar sobre la naturalesa institucional de l’entorn en el qual es duu a terme la seva trobada amb les obres d’art.

La seva és una pràctica basada en la recerca, i que se centra en temes que es repeteixen i es teixeixen en tota l’estructura de la producció, tals com l’interès en la història dels moviments anti-institucionals (amb especial atenció a la anti-psiquiatria), la figura de l’artista com a outsider i els mecanismes de comunicació, ja sigui lingüística o no. Aquests temes no s’expliquen a l’espectador, sinó que es presenten amb una actitud que ratlla el desafiament: documents, representacions ambigües en performances, conferències i xerrades, videos i llibres que es presenten en l’espai expositiu com arxius, jocs sofisticats de referències, reelaboracions. Els espectadors han de triar la seva pròpia clau d’interpretació, decidir quina actitud prendre, el grau d’interacció que desitgen tenir amb el treball. O bé romandre insensibles a la provocació d’un tema enigmàtic i ambigu presentat de tal manera que fa pensar. Com a complement a aquesta obertura total de la interpretació, García prepara una sèrie d’instruments, sovint en forma de pàgines web, per compartir les seves fonts amb els espectadors, per informar-los sobre els seus projectes i mantenir-los al dia del seu desenvolupament i per arribar a conèixer les seves opinions i reaccions a través de blogs i xarxes socials.

Eva Fabbris

 


Obres_Centre


 

Dora GarciaDora Garcia    DGA_0008_1BR

 

 


ArtisteAnterior_CentreArtisteSeguent_Centre 
   


 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Dora García

Read with golden fingers (L’Innommable – Samuel Beckett), 2010

Objecte | Llibre usat i pa d’or
13,5 x 18 cm
DGA.0002-

A la primera dècada dels 2000 Dora García va iniciar una sèrie d’obres, realitzades a partir de volums d’obres literàries, que ha anat ampliant fins a l’actualitat. En aquesta sèrie, a més de materialitzar el seu constant interès per estudiar els fenòmens vinculats al llenguatge i la comunicació, l’artista posa en joc la seva habilitat per explorar -i explotar de forma creativa- els entrecreuaments entre literatura i performance, centrant-se, en aquest cas, en la faceta més performativa de la lectura, és a dir: en la seva condició d’acte o acció. 

Les peces que conformen aquesta sèrie són llibres únics, que l’artista realitza a partir d’edicions de butxaca de títols dels seus autors de capçalera, durant la lectura dels quals s’impregna els dits de pa d’or. D’aquesta manera, en les petjades daurades que cada lectura va deixant sobre la superfície del paper s’hi conserven, encara visibles, els gestos físics propis de l’acte de llegir. Un acte a la vegada universal i personal, potencialment infinit i alhora irrepetiblement únic; un acte que es perllonga al llarg d’un temps donat, establint, en paraules de la pròpia artista, “un procés de temporalitats cerebrals estranyes de calibrar, però molt accessibles si se segueixen els gestos i moviments del lector”. Així, les marques daurades dels seus dits sobre les pàgines permeten dotar d’entitat material a la lectura en tant que “acció que sembla no deixar rastre en el cos, i que, no obstant això, genera temporalitats complexíssimes entre el passat infinit de l’escrit i el futur de tots els seus lectors”.

La peça Read with Golden Fingers (L’innommable – Samuel Beckett), de 2010, que pertany a aquesta sèrie, s’ha realitzat sobre un exemplar de l’Innomable (1953), un llarg monòleg escrit en primera persona al llarg del qual el personatge narrador, la identitat del qual se’ns dibuixa amb contorns borrosos i canviants, reflexiona sobre la capacitat del llenguatge i el discurs per construir la realitat que l’envolta i, fins i tot, la seva pròpia essència. “La cerca de la manera de com posar un final a les coses, un final a la parla”, afirma el narrador, és el que li permet al discurs prosseguir”.

Fent-se eco d’aquesta perspectiva, es diria que és la lectura de Dora García, amb el rastre daurat que deixa rere seu, la que materialitza l’acte comunicatiu que s’estableix entre autor i lector. En fer-ho, destaca -en tant que ho torna visible- el paper de l’espectador en la seva condició de co-partícip de l’acte literari, al mateix temps que “fa callar” el volum, deixant-lo inutilitzat per a futures lectures i cancel·lant, per tant, el seu infinit potencial com a eina de comunicació. Al seu torn, la càrrega simbòlica de l’or –per valuós, però també per materialment quantificable- se superposa al discurs literari, i contrasta amb el caràcter immaterial, i per tant incommensurable, de la lectura.

Mela Dávila

 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro


linea_baja