Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_Centre Obres_Centre


Joan Brossa

(Barcelona, 1919 – 1998)

 

Joan Brossa és un dels principals escriptors en llengua catalana del segle XX. Poeta, dramaturg i artista visual de llarg recorregut, sempre vinculat a una concepció avantguardista de la cultura. Va ser un dels fundadors del grup Dau al Set (1948). La seva comprensió del fet poètic no es limitava a la poesia verbal, sinó que l’estenia a tot un seguit de manifestacions artístiques: la poesia visual i objectual; el que ell denominava la “poesia en acció” en referir-se a les arts escèniques no estrictament literàries (la màgia, el circ, el cabaret); el cinema… La seva obra literària ha estat traduïda a més de deu idiomes. Com a artista visual va ser determinant la seva presència a l’Art’20 de Basilea (1989) i als pavellons oficials de les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997) a més de múltiples exposicions monogràfiques i col·lectives. Home compromès amb Catalunya i amb la democràcia, el seu reconeixement institucional va trigar a arribar-li: el 1987 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona; el 1988, la medalla Picasso de la UNESCO; el 1992, el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya; i, entre d’altres, el 1996, la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministerio de Cultura. L’any 1999 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona, a títol pòstum.

Joan M. Minguet Batllori 

 


Obres_Centre


 

brossa_poemesvisuals

 

 

 

 


ArtisteAnterior_Centre     ArtisteSeguent_Centre 

 


 


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Joan Brossa

Novel·la, 1989

Escultura | Tècnica mixta
40,5 x 176 x 46 cm.
JB.0002-

Els objectes de Brossa solen tenir un contingut literari, a voltes explícit, de vegades latent. És sabut que molts dels seus poemes verbals i molts dels seus poemes visuals juguen amb el llenguatge (les lletres, si no els fonemes; l’alfabet; certes homofonies…) o amb la pròpia literatura. Aquí, la referència a un dels gèneres literaris per excel·lència, la novel·la,  és o sembla explícita, encara que Brossa no l’hagués conreat mai en la seva trajectòria com a escriptor.

El poeta ja havia jugat almenys en dues ocasions anteriors amb una referència tan concreta com és el substantiu “novel·la”. L’any 1965, en col·laboració amb Tàpies, va fer un llibre d’artista que explicava la vida d’un personatge, una de les missions de la novel·la clàssica, però ho feia a partir d’un seguit de documents oficials (des de la partida de naixement fins a la de la mort) sense omplir;  és a dir, era una novel·la sense contingut narratiu i on l’heroi era absent del text, tot i que l’hipertext l’emmarqués. (Edicions El Mall, deu anys més tard de l’aparició de la versió original, va fer-ne una edició facsímil en format reduït.)  Més tard, el 1970 Brossa va fer un poema objecte també titulat “Novel·la”, de la sèrie dels “Poemes habitables”, també constituït per un llibre, en aquest cas amb les pàgines en blanc malgrat que contenen les traces d’unes frases escrites en llapis que han estat posteriorment esborrades.

En el poema objecte del 1989 Brossa torna a jugar amb el text i l’hipertext que condicionen la lectura històrica de la novel·la i el camp semàntic on s’inscriu. Però podem dir que, al contrari que aquelles obres anteriors, desenvolupades en un llibre, és a dir, en el continent habitual d’una novel·la, aquí la imatge es tensiona amb la voluntat de l’artista. Brossa, tan amant dels dobles sentits, de les metàfores i de les traces perdudes dels significats, fa un objecte molt literal, on el sentit figurat pot escapar-se. O no?

L’obra presenta una disposició molt simple, una hèlix  i, enmig, un ocell. La immanència de la imatge, de la superposició de les dues imatges, no sembla buscar res en concret, potser una al·legoria del vol? L’hèlice sembla que és d’aeronau i l’ocell vola. Però com feia el seu admirat Joan Miró, en moltes obres del qual els títols més que explicar les peces, les subvertien, Brossa contrasta el joc escultòric amb un títol que suggereix i, alhora, restringeix el sentit del poema objecte. Una novel·la?

Podríem suposar que, mentre en els dos llibres que Brossa va fer amb el títol “Novel·la” l’autor buscava posar en qüestió les essències del gènere, la pròpia ontologia de la narració literària, aquí hi ha un doble joc: l’un pot orientar-se cap a la novel·la de debò, les narracions d’aventures i, en aquest possible sentit, l’entusiasme que el poeta sentia pel cinema no pot ser-ne aliè; l’altre joc és per a plantejar un dubte en l’espectador; aquí, el títol i el contingut visual de la peça no tindrien més que una relació discordant. I Brossa, murri, riuria davant de la perplexitat que podia causar la seva peça.

Joan M. Minguet Batllori


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja


Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 


 

 

Joan Brossa

La clau de la clau, 1989

Poema objecte
8 x 20 x 20 cm
JB.0001-


En els darrers anys de la seva trajectòria, Brossa va rebre tot un seguit de distincions i encàrrecs, també en el terreny visual,  que el van encoratjar a la concepció de nous poemes objecte. Algunes idees que havien quedat sense resoldre plàsticament o noves imaginacions del poeta prenien cos per a la seva difusió en el circuit artístic, especialment a través de la galeria Miguel Marcos.


Entre aquests objectes n’hi ha alguns no sempre fàcils de vincular amb la seva producció anterior. No és el cas de “La clau de la clau”, una peça que reprèn alguns dels jocs metalingüístics que tant havia conreat el poeta en la seva obra literària, teatral, visual i objectual. Aquí, ens trobem amb un joc que s’estableix entre el registre lingüístic i el registre visual. El títol de l’obra no és més que —o no menys que— una al·literació i una homonímia alhora: l’enunciat és al·literat, es repeteix una mateixa paraula, però per subratllar els distints significats que aquell mot té en llengua catalana i, em penso, en totes les llengües occidentals: la clau que obre una porta també pot obrir d’altres coses. O la clau física (la “llave” en espanyol) permet arribar a “allò que cal conèixer per entendre una cosa”, la clau (la “clave”).

 

Brossa ja havia jugat amb el significat de la paraula “clau” en un poema visual molt conegut, concebut el 1971 i realitzat el 1982, on les serres de la clau són substituïdes per un alfabet. En aquest cas, doncs, el poeta suggereix que per mitjà d’aquestes partícules mínimes de significació, les lletres de l’alfabet, es pot accedir —es pot obrir la porta— al llenguatge, és a dir, al coneixement. La referència a Wittgenstein i a la seva famosa frase del Tractatus segons la qual “els límits del meu món són els límits del meu llenguatge” poden ser evidents. No podem oblidar que Brossa tenia una confiança absoluta en les possibilitats (també en les impossibilitats) del llenguatge verbal.

 

En la peça del 1989 Brossa retorna al joc dels diversos sentits que permet la paraula “clau”. L’objecte en si mateix és una demostració de la doble articulació del llenguatge, en aquest cas, del llenguatge objectual: per obrir una clau es necessita una altra clau i, així, indefinidament. No és gens insensat aventurar que la peça hagués funcionat sense títol: la imatge és explícita, tots els espectadors podrien haver captat l’homofonia visual, una clau que obre el cadenat d’una altra clau que, alhora, obre un altre pany… Però tal com han fet altres artistes, Joseph Kosuth, per exemple, Brossa, tan aferrat a les possibilitats expressives del llenguatge, en aquest cas, a les possibilitats expressives dels dobles sentits del llenguatge verbal, acaba per insistir en la imatge i posa un títol que no permet cap més distracció: la clau de la clau.

Joan M. Minguet Batllori


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro