Cabcalera_ArtistesIObres_Centre


Biografia_Centre

Obres_Centre

 

 


Antoni Miralda

En els imaginaris i cerimonials de l’artista Antoni Miralda, el treball domèstic a petita escala i les grans construccions en l’espai públic són processos creatius d’una mateixa intensitat. D’igual manera els seus desplaçaments terrícoles el converteixen en nòmada, al mateix temps que la seva alquímia del color i els sabors li assignen una identitat de xaman arrelat als llocs. Un artista difícil de classificar, anomalia que li atorga el màxim privilegi per a erotitzar els manjars i gaudir les trobades gastronòmiques.

Va néixer a Terrassa (Barcelona), zona de fàbriques tèxtils i ordits socials. Va viatjar i es va instal·lar de jove al París i Nova York dels setanta on dinamitza els processos del seu peculiar teixit estètic i els seus escenaris de relació. En tot moment guia les seves obres i col·laboracions com un antropòleg, una forma de treball allunyada del solipsisme. Per a Miralda, l’art és un forn on cuinar i una taula per a compartir. El mobiliari d’aquest peculiar taller d’artista té reminiscències pop i clarobscurs màgics: canibalisme, manjars afrodisíacs, fruits orgànics, miniatures bèl·liques, icones publicitàries de colors, llibres de cuina, noces paganes, vídeos, receptes de l’àvia i museus virtuals.

Les seves produccions, inclassificables i per això imprescindibles, s’han mostrat en els principals museus, ciutats i esdeveniments internacionals. Múltiples publicacions difonen les obres i analitzen el seu esperit creatiu. Al costat de Montse Guillén pilota el projecte de vida FoodCulturaMuseum, un museu a la intempèrie sense temps ni coordenades. Un projecte per a l’eternitat.

El 2018 Antoni Miralda rep el prestigiós Premi Velázquez d’Arts Plàstiques per la seva peculiar manera de treballar el concepte de ritual i festa de manera lúdica i participativa, destacant el caràcter polític i crític de les seves obres. En altres paraules: L’artista sap que és més important el pa que els diners, més l’amistat que l’èxit.

Pilar Bonet


Obres_Centre



ArtisteAnterior_Centre    ArtisteSeguent_Centre


 


 


Biografia_Centro Flecha_Der_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Dora García

Respiración artificial / Performance / Eco oscuro, 2016

Edició | Posters. MOREpublishers, Ghent
89 x 59,4 cm. (x3 cm.)
Aquests tres pòsters van ser produïts per MOREpublishers (Gant) tot coincidint amb una exposició individual de Dora García al IVAM de Valencia l’any 2016. Aquesta exposició tenia el triple títol que identifica cadascun dels pòsters en una narrativa entrellaçada vinculada per una mateixa imatge. El dibuix representa dos caps units mitjançant una cinta de Moebius en el que és un tema recurrent en l’artista: la identitat en perpetu canvi, la fusió o mergingde personatges així com el seu desdoblament, el gènere, el doble o Doppelgänger i altres. Hi ha també en aquest dibuix una dimensió utòpica inspirada en un imaginari amfibi de ciència-ficció.

 Respiración artificial és una performance en la qual un grup de participants observa la ciutat (Valencia, Madrid) a través de diferents gravacions d’àudio i transcripcions. El text sortint equival a més de tres-centes entrades a manera de versicles o resos editats per l’artista, tot mantenint l’estil col·loquial de les gravacions originals. La descripció tècnica de l’entorn i la retransmissió de la realitat afavoreixen una narrativa instantània: una escriptura i una lectura que no cessen i que produeix una projecció que, com a la caverna de Plató, il·lumina l’enteniment entre dos persones, un escriptor i un lector, un que explica i l’altre que escolta. La peça agafa el seu títol del llibre homònim de l’escriptor argentí Ricardo Piglia, que encarna a la novel·la a Emilio Renzi, el seu alter ego. L’obra d’aquest escriptor és la prova de que es pot ficcionalitzar pràcticament tot. Per exemple, llegir teoria o psicoanàlisi, Lacan i Freud, com aventures de les peripècies del subconscient. “No és el psicoanàlisi una gran ficció?” es demana Piglia. A la novel·la Respiración artificial, la història, la investigació i la política es camuflen en aquest  artifici que és la ficció. A la performance, dues persones van llegint de manera alterna els versicles, tot creuant ficció i realitat.

Performance està inspirada en la pel·lícula del mateix títol dirigida per Donald Cammell i Nicolas Roeg l’any 1970. Es tracta d’un dels films arty més icònics del cinema britànic i va ser interpretat per Mick Jagger i James Foxx. Aquesta és una obra de “teatre llegit” per a ser executada per sis actors o intèrprets i es basa en un guió que vaig escriure com a colofó a la col·laboració amb l’artista a l’exposició a l’IVAM. Sis guions, un per cada personatge, resten damunt la taula fins que els actors l’activen de manera periòdica. El guió parla de l’actualitat dels múltiples significats del terme “performance” (a l’art, la dansa, l’art de la interpretació i l’escena experimental). Continua amb una de les preguntes de l’artista: On van els personatges quan la novel·la s’acaba?

En tercer lloc, Eco oscuro és el títol d’una novel·la escrita per Francisco “Paco” Baena, en la qual l’obra de Dora García apareix ficcionalitzada i acaba per determinar les relacions entre els diferents personatges. Aquestes tres peces col·laboratives serveixen per a generar una continuanarració que no cessa i que caracteritza tota la seva producció com un dispositiu sempre obert a l’Altre.

Peio Aguirre

 


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroFlecha_Izq_Centro


linea_baja
 


Encabezado_ArtistasYobras_centro 


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro
 

 


 

Enric Farrés Duran

París no se acaba nunca: #Districte cinquè, 2014

Publicació | Llibre d’artista | MACBA, Barcelona

21 x 14,7 cm.

 

De la mateixa manera que l’escriptor Enrique Vila-Matas no escriu, sinó que reescriu, Enric Farrés Duran combina i barreja les estratègies tècniques i conceptuals, mentre juga amb tot el bagatge cultural que té a la seva disposició. Farrés Duran pren el llibre de Vila-Matas, París no se acaba nunca, i, literalment fa una clonació formal com a punt de partida d’una sèrie de projectes en els quals ens convida a un recorregut autobiogràfic en el qual, com Vila-Matas, la veritat i la falsedat, allò que és versemblant i l’improbable acaben confonent-se.

París no se acaba nuncad’Enric Farrés-Duran és un projecte que, fins al moment, ha desenvolupat tres estadis (París no se acaba nunca# Poblenou; París no se acaba nunca# El Prat i París no se acaba nunca# Districte Cinquè), en els quals l’artista parteix d’un lloc concret (el barri barceloní del Poblenou, la ciutat perifèrica del Prat o el Distrito Quinto, al barri del Raval de Barcelona) per establir uns recorreguts en els quals es descobreixen tantes coses com s’oculten i es completen amb un llibre que posa ordre o contradiu tot l’anterior. Així, París no se acaba nunca# Poblenou traça un recorregut a partir d’una coincidència d’inicials i d’ubicació, que vincula Ca Felipa, una institució artística centrada en l’art emergent i un Museu de Pintura Contemporània pertanyent a una fundació privada. La proposta d’Enric Farrés-Duran va barrejar elements d’ambdues institucions, de manera que algunes pintures de la segona es van exposar en un context d’art emergent, mentre que els treballs d’alguns artistes molt joves es van mostrar barrejats amb obres més tradicionals. París no se acaba nunca# El Prat, realitzat al costat de Roger Amat-Comellas, va portar a la llum un recorregut hilarant de connexions en les quals apareixen alguns elements amb denominació d’origen com les destacades carxofes del Prat o el pollastre de pota blava, en connexió amb monuments dels mateixos sobredimensionats i oposats a Estats Units (perquè les circumstàncies vitals de Roger Amat-Comellas li van portar a residir a Estats Units), tot això ambientat amb la música desenfadada dels 80, amb el grup Decibels i la seva “Vacances al Prat”. El recorregut literal va prendre forma de viatge en grup en autocar que l’artista va titular “Viatge a l’origen”.

El tercer dels lliuraments de París no se acaba nunca# Districte Cinquè, es va realitzar en el context de l’exposició col·lectiva La Realitat Invocable que va tenir lloc al MACBA. En les seves aventures pel Districte Cinquè barceloní (en les quals no falten malentesos amb un altre districte cinquè, el de París, també zona d’universitats) l’artista ha efectuat una recerca els resultats de la qual es plasmen en una instal·lació de inputs i troballes en forma d’objectes, llibres i altres elements diversos. La instal·lació es presenta com l’escenari d’una representació a la qual, com a espectadors, hem arribat massa aviat i en la qual trobem una prestatgeria amb diversos elements, al costat d’una cadira, una planta i un pòster, dels quals no sabem ni podem esbrinar quin paper jugaran en la trama d’una representació que, imaginem, tindrà lloc uns instants després. El secret es va desvetllar el dia 26 de juny de 2014, quan, amb el títol de “Buscant enemics”, Enric Farrés-Duran va realitzar una visita guiada per a un reduït nombre de persones, per alguns llocs del districte cinquè importants en la seva pròpia biografia: la Facultat de Filosofia, l’Escola Massana o l’estudi del dissenyador Peret, entre uns altres. Allí, antics companys o col·laboradors de l’artista van tenir l’oportunitat de discutir i rebatre les seves idees, des d’un punt de vista filosòfic o en forma de “ajust de comptes” que, en el fons evidenciava la intel·ligència del posicionament de Farrés-Duran com a artista i el seu mestratge per agitar, barrejar i manejar referents, situacions i formats.

Montse Badia

Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro

 

 


 

 


unknown


Biografia_Centroobres_centre-1

 

 


Pep Vidal

 (Rubí, 1980)

Llicenciat en matemàtiques i doctor en ciències físiques, el pensament científic constitueix una experiència vital que articula la seva pràctica artística.  Els canvis infinitesimals, l’obsessió per mesurar i l’assumpció de la impossibilitat de l’exactitud de la mesura són els eixos que articulen la seva recerca artística i científica.

Per completar la seva tesi doctoral, titulada “Desenvolupament d’algorismes numèrics per al càlcul de la topografia dels miralls per a un sincrotró” (2014), es va recloure en una cabana construïda per ell mateix, a l’espai exterior d’Hangar, el centre de producció, on Vidal estava gaudint d’una residència artística. No és tampoc casualitat que la publicació resultant d’aquesta tesi guanyés el premi Miquel Casablancas en la modalitat de publicació del mateix any. Un any més tard, en el context de l’exposició col·lectiva Hablo sabiendo que no se trata de eso, comissariada per Juan Canela a Caixaforum, Pep Vidal es va tancar a la instal·lació Espai del dolor de Joseph Beuys, per revisar la tesi i afegir anotacions de caràcter més personal.

Els canvis infinitesimals que es produeixen constantment a tot arreu i que tenen una cadena caòtica gairebé infinita han estat el motor de molts dels seus projectes artístics. És el cas de

{ } (La Capella, 2013), en el que la voluntat de construir un espai en el qual no passi res, el porta a construir un petit espai buit, amb la col·laboració del sincrotró ALBA, que després recobreix amb diferents materials aïllants (de temperatura, camps electromagnètics, foc, pols còsmic, etc.) fins a obtenir un cub de 83 cm d’aresta i al voltant de 850 Kilograms de pes.

Montse Badia


obres_centre-1


 

 img_7372baixapep_vidal_tesi

 

 


Artiste_Anterior          Artista_Siguiente


 


unknown


Biografia_Centro Flecha_Der_Centroobres_centre-1
Flecha_Izq_Centro
 

 


Pep Vidal

Oli d’una olivera, 2016

Escultura | 752ml d’oli d’oliva + restes orgàniques

img_7372baixa

Pep Vidal és un científic i també un artista i és en l’espai d’intersecció, de trobada i desavinença entre ambdues maneres de veure el món que desenvolupa el seu treball artístic. Els canvis infinitesimals i les mesures són els seus dos principals punts de partida a l’hora de definir els seus projectes. Una de les coses que tenen en comú els àmbits científic i artístic és la curiositat, la de partir de preguntes concretes. Oli d’una olivera parteix d’una pregunta que pot semblar ingènua i per això mateix és capaç de desencadenar un fascinant procés de recerca: “Quant d’oli surt d’una olivera?”.  Així, el procés que l’ha dut fins a la formalització final del projecte ha estat molt similar al de la producció d’oli. Si la producció de l’oli implica un filtratge de residus, la producció d’Oli d’una olivera ha comportat un filtratge d’idees i variables.

A l’inici del procés, Vidal va partir de la importància del control de la producció i ho va voler portar a l’extrem, per què no  maximitzar la producció d’oli i minimitzar la mida de l’arbre que produeix les olives? A partir de la pregunta quant d’oli fa una olivera bonsai? i quant d’oli fa una olivera tradicional?, va posar en relació una olivera concreta, plantada al Baix Penedès i una olivera bonsai, que l’artista va comprar. La relació de mides de diferents objectes o sistemes que tenen similituds i diferències  ja havia ocupat projectes anteriors de’n Pep Vidal. Recordem f(t) = f(t-tº) (comissariat per Marina Vives a la Capella de Sant Roc, Valls, 2015) en el qual va posar a un bonsai de vuit anys damunt la terra que necessitaria si no s’hagués fet bonsai o Un humilde calcetín (Fundació Tàpies, 2014), una rèplica a un mida de 20 micres del mitjó de Tàpies, entre d’altres.

En el fons, el més significatiu de la comparació o dit d’una altra manera, el nexe que uneix olivera i bonsai és l’artificialitat. L’artificialitat a la qual l’home sotmet el bonsai per controlar la seva mida i l’artificialitat a la qual l’home sotmet l’olivera, plantada en un entorn concret perquè produeixi olives que donaran lloc a l’oli, un oli que té una estreta relació amb l’origen.

Mesurar era i és l’essència del projecte, però mesurar implica també la impossibilitat de ser precís. I descartada la possibilitat d’una premsada tradicional de la producció d’una única olivera, l’alternativa va ser una premsada do it yourself, casolana i manual, i de la qual, com en tot experiment, apareixen descobertes: els residus, els sòlids i els líquids. Allò que és més valuós, l’oli es calibra, es pesa amb la màxima precisió i professionalitat possible, amb certificat inclòs. Però, a diferència de la producció tradicional, en el procés del Pep Vidal, els residus no s’eliminen, sinó que formen part del resultat final, perquè els residus també són part del que surt d’una olivera, que a més no és una olivera genèrica, sinó que és una olivera molt concreta, una Olea Europaea plantada al Baix Penedès.

Montse Badia


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_Centroobres_centre-1
Flecha_Izq_Centro