Respiración artificial / Performance / Eco oscuro, 2016

 Respiración artificial és una performance en la qual un grup de participants observa la ciutat (Valencia, Madrid) a través de diferents gravacions d’àudio i transcripcions. El text sortint equival a més de tres-centes entrades a manera de versicles o resos editats per l’artista, tot mantenint l’estil col·loquial de les gravacions originals. La descripció tècnica de l’entorn i la retransmissió de la realitat afavoreixen una narrativa instantània: una escriptura i una lectura que no cessen i que produeix una projecció que, com a la caverna de Plató, il·lumina l’enteniment entre dos persones, un escriptor i un lector, un que explica i l’altre que escolta. La peça agafa el seu títol del llibre homònim de l’escriptor argentí Ricardo Piglia, que encarna a la novel·la a Emilio Renzi, el seu alter ego. L’obra d’aquest escriptor és la prova de que es pot ficcionalitzar pràcticament tot. Per exemple, llegir teoria o psicoanàlisi, Lacan i Freud, com aventures de les peripècies del subconscient. “No és el psicoanàlisi una gran ficció?” es demana Piglia. A la novel·la Respiración artificial, la història, la investigació i la política es camuflen en aquest  artifici que és la ficció. A la performance, dues persones van llegint de manera alterna els versicles, tot creuant ficció i realitat.

Performance està inspirada en la pel·lícula del mateix títol dirigida per Donald Cammell i Nicolas Roeg l’any 1970. Es tracta d’un dels films arty més icònics del cinema britànic i va ser interpretat per Mick Jagger i James Foxx. Aquesta és una obra de “teatre llegit” per a ser executada per sis actors o intèrprets i es basa en un guió que vaig escriure com a colofó a la col·laboració amb l’artista a l’exposició a l’IVAM. Sis guions, un per cada personatge, resten damunt la taula fins que els actors l’activen de manera periòdica. El guió parla de l’actualitat dels múltiples significats del terme “performance” (a l’art, la dansa, l’art de la interpretació i l’escena experimental). Continua amb una de les preguntes de l’artista: On van els personatges quan la novel·la s’acaba?

En tercer lloc, Eco oscuro és el títol d’una novel·la escrita per Francisco “Paco” Baena, en la qual l’obra de Dora García apareix ficcionalitzada i acaba per determinar les relacions entre els diferents personatges. Aquestes tres peces col·laboratives serveixen per a generar una continuanarració que no cessa i que caracteritza tota la seva producció com un dispositiu sempre obert a l’Altre.

Peio Aguirre