Encabezado_ArtistasYobras_centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_Centro
Flecha_Izq_Centro

linea_baja

Joan Brossa

Novel·la, 1989

Escultura | Tècnica mixta
40,5 x 176 x 46 cm.
JB.0002-

Els objectes de Brossa solen tenir un contingut literari, a voltes explícit, de vegades latent. És sabut que molts dels seus poemes verbals i molts dels seus poemes visuals juguen amb el llenguatge (les lletres, si no els fonemes; l’alfabet; certes homofonies…) o amb la pròpia literatura. Aquí, la referència a un dels gèneres literaris per excel·lència, la novel·la,  és o sembla explícita, encara que Brossa no l’hagués conreat mai en la seva trajectòria com a escriptor.

El poeta ja havia jugat almenys en dues ocasions anteriors amb una referència tan concreta com és el substantiu “novel·la”. L’any 1965, en col·laboració amb Tàpies, va fer un llibre d’artista que explicava la vida d’un personatge, una de les missions de la novel·la clàssica, però ho feia a partir d’un seguit de documents oficials (des de la partida de naixement fins a la de la mort) sense omplir;  és a dir, era una novel·la sense contingut narratiu i on l’heroi era absent del text, tot i que l’hipertext l’emmarqués. (Edicions El Mall, deu anys més tard de l’aparició de la versió original, va fer-ne una edició facsímil en format reduït.)  Més tard, el 1970 Brossa va fer un poema objecte també titulat “Novel·la”, de la sèrie dels “Poemes habitables”, també constituït per un llibre, en aquest cas amb les pàgines en blanc malgrat que contenen les traces d’unes frases escrites en llapis que han estat posteriorment esborrades.

En el poema objecte del 1989 Brossa torna a jugar amb el text i l’hipertext que condicionen la lectura històrica de la novel·la i el camp semàntic on s’inscriu. Però podem dir que, al contrari que aquelles obres anteriors, desenvolupades en un llibre, és a dir, en el continent habitual d’una novel·la, aquí la imatge es tensiona amb la voluntat de l’artista. Brossa, tan amant dels dobles sentits, de les metàfores i de les traces perdudes dels significats, fa un objecte molt literal, on el sentit figurat pot escapar-se. O no?

L’obra presenta una disposició molt simple, una hèlix  i, enmig, un ocell. La immanència de la imatge, de la superposició de les dues imatges, no sembla buscar res en concret, potser una al·legoria del vol? L’hèlice sembla que és d’aeronau i l’ocell vola. Però com feia el seu admirat Joan Miró, en moltes obres del qual els títols més que explicar les peces, les subvertien, Brossa contrasta el joc escultòric amb un títol que suggereix i, alhora, restringeix el sentit del poema objecte. Una novel·la?

Podríem suposar que, mentre en els dos llibres que Brossa va fer amb el títol “Novel·la” l’autor buscava posar en qüestió les essències del gènere, la pròpia ontologia de la narració literària, aquí hi ha un doble joc: l’un pot orientar-se cap a la novel·la de debò, les narracions d’aventures i, en aquest possible sentit, l’entusiasme que el poeta sentia pel cinema no pot ser-ne aliè; l’altre joc és per a plantejar un dubte en l’espectador; aquí, el títol i el contingut visual de la peça no tindrien més que una relació discordant. I Brossa, murri, riuria davant de la perplexitat que podia causar la seva peça.

Joan M. Minguet Batllori


Flecha_Top_Centro


Biografia_Centro Flecha_Der_CentroObras_CentroFlecha_Izq_Centro
linea_baja