Dibuixant el món

FR.0003



Dibuixant el món

Natividad Bermejo, Jesper Dalgaard, Pauline Fontdevila, Jose Antonio Hernández Diez, Pierre Huyghe, Francesc Ruiz, David Shrigley, Nedko Solakov, Zush.

 

Els artistes actuals tenen a la seva disposició tots els mitjans imaginables per a expressar els seus discursos. Entre ells, el dibuix fa molt temps que ha deixat de ser una tècnica preparatòria, per a convertir-se en un mitjà que implica immediatesa, frescor i versatilitat. Diferent, i alhora complementari d’altres formes d’expressió més tecnològiques i d’altres formats de producció més complexa i col•lectiva, el dibuix retorna el procés creatiu a un estadi essencial, a la trobada de l’artista, amb un llapis i un paper. Tot això, al marge que l’obra final adquireixi l’aparença d’un paper, una aquarel•la, una animació, una fotografia digital o un story board fotografiat.

D’aquesta manera, el dibuix es converteix en l’instrument i no en la finalitat, en un símptoma que es relaciona amb una actitud: la de realitzar un comentari sobre el món que, lluny de fonamentalismes o moralismes, fa aflorar tots els dubtes i inseguretats, la ironia i el sentit de l’humor, el subconscient o les cartografies mentals, per a mostrar-nos reflectits -i deformats- en miralls còncaus, que treuen a la llum aspectes tremendament humans.

“Dibuixar el món” vol dir apostar per una mirada renovada, per la recerca de perspectives inèdites, d’altres formes de veure les coses. Dibuixant el món, aplega el treball de nou artistes que, des de paràmetres diferents, comparteixen aquesta mateixa actitud.

Els dibuixos de David Shrigley al•ludeixen als aspectes més foscs de l’existència quotidiana. Són directes, sense concessions i mostren els trets més absurds de la nostra societat. Per a ell, “l’humor és només el sucre amb el qual s’adorna el missatge per a fer-lo més dolç”. Amb una estètica “do-it-yourself”, absolutament personal i “low tech”, Shrigley utilitza el text –ratllades incluídas- per a afegir significat als seus dibuixos.

Les vides heroiques (o relativament heroiques) de Nedko Solakov constituïxen universos de petites històries, anècdotes, en ocasions, que reflecteixen la vida contemporània. Històries divertides amb finals trists. Com la corba descendent que amb certs vaivens té el seu origen en el naixement i finalitza en la mort, sintetitzant una infinitat de situacions, pensaments, avatars, expectatives, encerts i fracassos.

Jesper Dalgaard crea mitologies personals i esquemàtiques, a partir de breus relats sobre temes tan universals com l’amor o la por.

Pauline Fondevila utilitza la immediatesa del dibuix per al traçat de mapes mentals, de fragments, referències i relacions, diaris personals que li permeten explicar-se a partir dels altres i construir el seu propi jo.

Francesc Ruiz també utilitza el dibuix, que presenta en mapes de situacions amb constants referències a la ciutat I les seves subcultures.

José Antonio Hernández-Diez fa referència a les anomenades “alta” i “baixa” cultura, per a dibuixar un mapa delirant i caòtic de certs referents importants per a la història de la música, clàssica i contemporània.

Pierre Huyghe s’interessa per mostrar múltiples aspectes de les relacions humanas al temps que examina estructures i sistemes. A l’investigar sobre l’origen de les idees i les històries i la manera en la qual aquestes es converteixen en part de la memòria col•lectiva, Pierre Huyghe reflexiona sobre la naturalesa de l’art i la societat, sobre les dinàmiques de les estructures que les determinen.

Natividad Bermejo demostra un gran mestratge tècnic i una gran capacitat per a ressaltar les qualitats del color negre, des del punt de vista estètic, tècnic i conceptual. Magnifica detalls o elements insignificants que ens fan reflexionar sobre l’extraordinari del quotidià, el real i l’imaginat, l’objectiu i el subjectiu.

Zush parteix d’un llenguatge tan personal com imaginatiu, per acostar-nos a un univers propi i fascinant.

Montse Badia